05
de juny
del
2017
Actualitzat
a les
10:55h
Vull fugir d'aquí.
No puc... Ja no puc més. M'ofego.
La vida és una malaltia que et va matant des del mateix dia de néixer i, en mi, s'hi està acarnissant.
No puc més. I l'oxigen que jo buscava en tu quan et vas obrir davant de mi com una finestra en el moment que més ho necessitava, ara s'ha convertit en un magma espès i fred que m'asfixia i m'oprimeix... com totes les altres vegades.
Quan et vaig conèixer, vaig arribar a casa i li vaig explicar al meu fill que tu eres diferent, que amb tu tot seria diferent... però torna a ser com sempre, com cada vegada, com cada finestra a la que ja m'he abocat abans, quan l'atmosfera, com ara, se'm corrompia al voltant i se'm feia irrespirable.
Quan et vaig conèixer i vaig arribar a casa i li vaig dir al meu fill que, amb tu, tot seria diferent, la seva cara no va expressar cap emoció, res, ni una escletxa de somriure, d'aprovació o de compassió, m'és igual, tant m'hauria fet... res. Va escoltar-me, va mirar-me mentre m'escoltava i, quan va veure que havia acabat, va girar cua i es va tancar a la seva habitació, sense dir res, ni bo ni dolent, res... res de res. I no ho suporto... I no puc més.
Fins i tot el meu fill, amb tot el seu amor incondicional, em tracta amb condescendència, com si en sabés més que jo. Com si, tot i tenir només set anys, en sabés més que jo de la vida. Com si ell també, com tu i com tothom, en sabés més que jo de la meva pròpia vida... i potser és veritat. I m'ofego, i no puc més, i vull fugir!
Per què em menysprea??? És el meu fill i em menysprea. Sí, ell també. Com tu, com tots, com tots els altres homes abans que tu, com la vida! Com aquesta vida, aquesta puta vida que és com una malaltia i que m'està matant i fent patir des que vaig néixer.
I vull fugir. Sí, fugir. Fugir. Fugir d'aquí, fugir de tu, fugir d'ell, fugir de tot i de tothom: FUGIR!!! I, potser així,
arribar a fugir de mi.
No puc... Ja no puc més. M'ofego.
La vida és una malaltia que et va matant des del mateix dia de néixer i, en mi, s'hi està acarnissant.
No puc més. I l'oxigen que jo buscava en tu quan et vas obrir davant de mi com una finestra en el moment que més ho necessitava, ara s'ha convertit en un magma espès i fred que m'asfixia i m'oprimeix... com totes les altres vegades.
Quan et vaig conèixer, vaig arribar a casa i li vaig explicar al meu fill que tu eres diferent, que amb tu tot seria diferent... però torna a ser com sempre, com cada vegada, com cada finestra a la que ja m'he abocat abans, quan l'atmosfera, com ara, se'm corrompia al voltant i se'm feia irrespirable.
Quan et vaig conèixer i vaig arribar a casa i li vaig dir al meu fill que, amb tu, tot seria diferent, la seva cara no va expressar cap emoció, res, ni una escletxa de somriure, d'aprovació o de compassió, m'és igual, tant m'hauria fet... res. Va escoltar-me, va mirar-me mentre m'escoltava i, quan va veure que havia acabat, va girar cua i es va tancar a la seva habitació, sense dir res, ni bo ni dolent, res... res de res. I no ho suporto... I no puc més.
Fins i tot el meu fill, amb tot el seu amor incondicional, em tracta amb condescendència, com si en sabés més que jo. Com si, tot i tenir només set anys, en sabés més que jo de la vida. Com si ell també, com tu i com tothom, en sabés més que jo de la meva pròpia vida... i potser és veritat. I m'ofego, i no puc més, i vull fugir!
Per què em menysprea??? És el meu fill i em menysprea. Sí, ell també. Com tu, com tots, com tots els altres homes abans que tu, com la vida! Com aquesta vida, aquesta puta vida que és com una malaltia i que m'està matant i fent patir des que vaig néixer.
I vull fugir. Sí, fugir. Fugir. Fugir d'aquí, fugir de tu, fugir d'ell, fugir de tot i de tothom: FUGIR!!! I, potser així,
arribar a fugir de mi.
X.jpg) avier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga. |
 Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”. |