29
de maig
del
2017
Actualitzat
a les
15:51h
Reflexionant breument, i des de la distància romana, sobre el que està passant amb algunes comparses de la Patum i l’Ajuntament, m’ha sorprès constatar que no hi ha una definició jurídica del que és una comparsa patumaire, no està definit enlloc, i ja sabem que, de l’època dels romans en endavant, quod non est in scriptis, non est in mundo. Aquesta anomia, aquesta inexistència conceptual, fa que qualsevol acció fora de les habituals sigui de mal interpretar, i que, per tant, fàcilment porti al conflicte.
Per mirar d’aclarir la situació, he anat a consultar els Estatuts del Patronat Municipal de la Patum, i m’he adonat de que els elements materials que es fan servir per a fer la Patum, que allà s’anomena comparseria, pertanyen efectívament a l’Ajuntament, i està a disposició de l’Ajuntament, via el Patronat, vetllar per la seva conservació i disposar sobre el seu ús.
Ara bé, les comparses, o sigui, les persones que porten/ballen/salten/vesteixen, no són dependents municipals. Vistos externament, diríem que són agrupacions autònomes de persones, entre les quals s’hi poden trobar tota mena de relacions, que es formen d’una manera orgànica per a una tasca concreta. Són agrupacions molt poc estructurades, que es basen en reglaments molt simples (els protocols de les comparses es poden consultar, si més no en part, a la mateixa web del Patronat), i que, en cap cas, no reconeixen una autoritat superior a la que elles mateixes es donen, el cap de colla. I aquest, com veurem, és el punt clau.
Mirant de definir-les, hom és portat a dir que es tracta de nou petites ONG, que presten voluntàriament i gratuïta els seus serveis a l’Ajuntament, per un acord tàcit amb aquest, sense, però, reconèixer-li una autoritat. Vist així, des d’una aproximació fenomenològica, és evident que el receptor dels serveis d’aquestes petites ONG no pot intervenir en la seva vida interna, encara que no estigui d’acord en les formes o les actituds dels voluntaris que hi col•laboren. Aquest receptor de serveis sí que pot decidir, en canvi, que no vol rebre’ls més, i fer saber a la comparsa en qüestió, que prescindeix dels seus serveis. El que ahir al matí es va veure al ple de l’Ascensió seria, de fet, això que he dit: l’Ajuntament va decidir no fer ús dels serveis d’una d’aquestes comparses, i va declarar que adjudicaria l’ús d’aquella part de la comparseria a qui cregués més convenient. Si després són les mateixes persones, és una altra qüestió, el cas és que fins un cert moment s’agrupaven autònomament, i ara les agruparà l’Ajuntament. Sembla evident que aquesta no és, per a ningú, la situació més desitjable, ja que crea un malestar innecessari en la ciutadania.
El problema, doncs, és saber qui podria tenir autoritat sobre aquestes comparses-ONG, per evitar haver d’arribar a situacions tant extremes, ja que cap reglament ni estatut ho diu i, per tant, s’entén que no la té ningú.
Tot fa pensar que aquesta situació és relativament nova, ja que, fins fa unes dècades, els membres de les comparses no eren voluntaris, sinó que cobraven (últimament de forma gairebé simbòlica), de manera que es podia entendre que eren empleats municipals a temps parcial. En aquesta estructura, molt més clara que l’actual, tant viciada de sentiments, l’autoritat sobre les comparses, que no eren ONG, sinó un grup d’empleats municipals, la tenia clarament el qui pagava.
Digressions històriques a part, i de cara a proposar solucions, crec que el primer pas és reconèixer que una tal autoritat, ni que sigui només per resoldre les situacions conflictives, hi ha de ser. Si no es reconeix aquesta necessitat, és impossible trobar cap solució efectíva a llarg termini, que no pugui ser interpretada com una ingerència abusiva, ja que de fet ho és.
Una possibilitat seria que l’alcaldessa, en el cas que ens ocupa, i els seus successors legítims en el càrrec, exercissin aquesta autoritat de forma personal. Tota vegada que l’alcalde és la persona elegida per una majoria de ciutadans per presidir i representar la ciutat, sembla just que pugui atribuïr-se-li també aquesta autoritat, de forma personal. Destaco aquest últim aspecte, perquè vull dir que les seves decisions en aquest camp no haurien d’estar subjectes al debat del ple municipal, ja que l’ús publicitari d’un posicionament determinat, sobretot en aquest camp, tant delicat a Berga, és molt llaminer per als representants dels partits; ni, molt menys encara, a la secció/assemblea local del seu partit, cosa que podria viciar fatalment les seves decisions. Una altra possibilitat seria atribuïr aquesta mateixa autoritat a una altra persona, sempre per raó del seu càrrec, com, per exemple, al jutge.
També es podria pensar en l’elecció, per votació o per insaculació, o combinant-les totes dues, d’una mena de cap amb poders arbitrals, elegit entre tots els antics membres de totes les comparses, o entre tots els berguedans si es vol. Una mena d’home bo, encarregat de mediar en els conflictes, quan hi siguin, i de vetllar per la pau a la Patum. En qualsevol cas, s’hauria d’aclarir molt bé quines capacitats té per exercir el seu paper.
Així doncs, per concloure, diríem que els problemes són dos: primer, la definició de què és una comparsa, que, com he dit, es pot resoldre amb una comparació, salvant totes les salvetats, amb les ONG; i segon, mirar d’aclarir qui té autoritat per resoldre, en última instància, els conflictes que hi pugui haver dins d’aquestes comparses, o entre elles.
En tot cas, a aquest punt, cal que aquesta autoritat no s’imposi, sinó pel convenciment dels qui formen aquestes comparses-ONG que una tal cosa és necessària, ja que són ells qui, fins al dia d’avui, i amb la llei a la mà, tenen tota l’autoritat al respecte, i això cal respectar-ho, ni que hom no estigui d’acord en com funcionen. Donat el lamentable espectacle que està donant Berga, i confiant en que el seny els assisteix, no crec que els sigui molt difícil de fer-se’n càrrec.
Jaume Soler, monjo i historiador
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a [email protected], seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones
Per mirar d’aclarir la situació, he anat a consultar els Estatuts del Patronat Municipal de la Patum, i m’he adonat de que els elements materials que es fan servir per a fer la Patum, que allà s’anomena comparseria, pertanyen efectívament a l’Ajuntament, i està a disposició de l’Ajuntament, via el Patronat, vetllar per la seva conservació i disposar sobre el seu ús.
Ara bé, les comparses, o sigui, les persones que porten/ballen/salten/vesteixen, no són dependents municipals. Vistos externament, diríem que són agrupacions autònomes de persones, entre les quals s’hi poden trobar tota mena de relacions, que es formen d’una manera orgànica per a una tasca concreta. Són agrupacions molt poc estructurades, que es basen en reglaments molt simples (els protocols de les comparses es poden consultar, si més no en part, a la mateixa web del Patronat), i que, en cap cas, no reconeixen una autoritat superior a la que elles mateixes es donen, el cap de colla. I aquest, com veurem, és el punt clau.
Mirant de definir-les, hom és portat a dir que es tracta de nou petites ONG, que presten voluntàriament i gratuïta els seus serveis a l’Ajuntament, per un acord tàcit amb aquest, sense, però, reconèixer-li una autoritat. Vist així, des d’una aproximació fenomenològica, és evident que el receptor dels serveis d’aquestes petites ONG no pot intervenir en la seva vida interna, encara que no estigui d’acord en les formes o les actituds dels voluntaris que hi col•laboren. Aquest receptor de serveis sí que pot decidir, en canvi, que no vol rebre’ls més, i fer saber a la comparsa en qüestió, que prescindeix dels seus serveis. El que ahir al matí es va veure al ple de l’Ascensió seria, de fet, això que he dit: l’Ajuntament va decidir no fer ús dels serveis d’una d’aquestes comparses, i va declarar que adjudicaria l’ús d’aquella part de la comparseria a qui cregués més convenient. Si després són les mateixes persones, és una altra qüestió, el cas és que fins un cert moment s’agrupaven autònomament, i ara les agruparà l’Ajuntament. Sembla evident que aquesta no és, per a ningú, la situació més desitjable, ja que crea un malestar innecessari en la ciutadania.
El problema, doncs, és saber qui podria tenir autoritat sobre aquestes comparses-ONG, per evitar haver d’arribar a situacions tant extremes, ja que cap reglament ni estatut ho diu i, per tant, s’entén que no la té ningú.
Tot fa pensar que aquesta situació és relativament nova, ja que, fins fa unes dècades, els membres de les comparses no eren voluntaris, sinó que cobraven (últimament de forma gairebé simbòlica), de manera que es podia entendre que eren empleats municipals a temps parcial. En aquesta estructura, molt més clara que l’actual, tant viciada de sentiments, l’autoritat sobre les comparses, que no eren ONG, sinó un grup d’empleats municipals, la tenia clarament el qui pagava.
Digressions històriques a part, i de cara a proposar solucions, crec que el primer pas és reconèixer que una tal autoritat, ni que sigui només per resoldre les situacions conflictives, hi ha de ser. Si no es reconeix aquesta necessitat, és impossible trobar cap solució efectíva a llarg termini, que no pugui ser interpretada com una ingerència abusiva, ja que de fet ho és.
Una possibilitat seria que l’alcaldessa, en el cas que ens ocupa, i els seus successors legítims en el càrrec, exercissin aquesta autoritat de forma personal. Tota vegada que l’alcalde és la persona elegida per una majoria de ciutadans per presidir i representar la ciutat, sembla just que pugui atribuïr-se-li també aquesta autoritat, de forma personal. Destaco aquest últim aspecte, perquè vull dir que les seves decisions en aquest camp no haurien d’estar subjectes al debat del ple municipal, ja que l’ús publicitari d’un posicionament determinat, sobretot en aquest camp, tant delicat a Berga, és molt llaminer per als representants dels partits; ni, molt menys encara, a la secció/assemblea local del seu partit, cosa que podria viciar fatalment les seves decisions. Una altra possibilitat seria atribuïr aquesta mateixa autoritat a una altra persona, sempre per raó del seu càrrec, com, per exemple, al jutge.
També es podria pensar en l’elecció, per votació o per insaculació, o combinant-les totes dues, d’una mena de cap amb poders arbitrals, elegit entre tots els antics membres de totes les comparses, o entre tots els berguedans si es vol. Una mena d’home bo, encarregat de mediar en els conflictes, quan hi siguin, i de vetllar per la pau a la Patum. En qualsevol cas, s’hauria d’aclarir molt bé quines capacitats té per exercir el seu paper.
Així doncs, per concloure, diríem que els problemes són dos: primer, la definició de què és una comparsa, que, com he dit, es pot resoldre amb una comparació, salvant totes les salvetats, amb les ONG; i segon, mirar d’aclarir qui té autoritat per resoldre, en última instància, els conflictes que hi pugui haver dins d’aquestes comparses, o entre elles.
En tot cas, a aquest punt, cal que aquesta autoritat no s’imposi, sinó pel convenciment dels qui formen aquestes comparses-ONG que una tal cosa és necessària, ja que són ells qui, fins al dia d’avui, i amb la llei a la mà, tenen tota l’autoritat al respecte, i això cal respectar-ho, ni que hom no estigui d’acord en com funcionen. Donat el lamentable espectacle que està donant Berga, i confiant en que el seny els assisteix, no crec que els sigui molt difícil de fer-se’n càrrec.
Jaume Soler, monjo i historiador
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a [email protected], seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones