CONCURS LIVEN

Les tres mencions honorífiques premiades per Liven de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat

Llegeix els tres contes destacats

| 19/05/2017 a les 18:00h
Especial: Liven
Arxivat a: Liven, Liven, Premis Liven

Mirava el sostre. Eren les quatre de la matinada però jo encara mirava el sostre. De fet no el mirava, perquè el llum era tancat i no veia res. Més aviat mirava la foscor, la infinita i inexpugnable foscor de la meva habitació. No estic segur de què pensava exactament, però segur que tenia a veure amb la mort. Últimament la mort era un dels meus temes preferits, així que no m’estranyaria que estigués tenint algun pensament profund i lúgubre sobre la mort. Perquè, de fet, la mort era un tema interessant: podia llegir-ne poemes, escoltar-ne cançons o mirar-ne documentals i mai no me n’acabava de cansar. I és que, quan t’hi pares a pensar una estona, la mort és una cosa bastant propera, la pots trobar a tot arreu i acaba sent tan comuna que, de vegades, ni tan sols li pares atenció.
Doncs això, que segur que hi pensava en la mort. De fet, el que hauria estat estrany seria que no hi pensés, perquè la mort era el meu pensament més destacat. Tornant al tema, jo mirava al sostre. Bé, al sostre no, a la foscor.
Diria que feia exactament cinc hores i vint-i-tres minuts que ho feia, però no aconseguia aclucar els ulls. Havia provat de comptar ovelletes, inventar-me històries, repassar les compres de la setmana i, fins i tot, recitar la taula periòdica, però res no havia funcionat, així que havia deixat fluir les idees, fossin el que fossin. I així havia començat el remolí inacabable de pensaments, la majoria tan foscos com el que fos que mirava en aquell moment. Diria que no vaig tardar gaire a aixecar-me perquè, si mal no recordo, quan van tocar dos quarts de cinc vaig decidir que ja n’hi havia prou, de pensar en la mort, així que em vaig llevar i me’n vaig anar a l’escriptori decidit a dibuixar una mica. Tampoc m’hi vaig estar gaire estona, perquè al cap d’un parell d’hores ja havia acabat. Però, oi que no endevinareu de què anava, la peça? Sí, exactament,l’heu encertat, de la mort. Era la Mort abraçant el cadàver inert d’un pobre xicot al mig d’un camp de roselles; bonic però tràgic, exactament com la mort. De fet sempre passa, això, tothom la veu molt tràgica, la mort, però som pocs els que n’apreciem la bellesa. I, és clar, suposo que després de tant temps pensant-hi, alguna bellesa o altra havia de trobar-hi, que si no ja me n’hauria anat de l’olla, jo. Doncs això, que vaig fer un quadre preciós sobre els matisos de la mort i, acte seguit, me’n vaig anar a comprar el diari al quiosc de sota de casa, que obren a quarts de set. I un cop amb el diari sota el braç vaig tornar a pujar a casa i vaig asseure’m a la meva butaca, a la sala,
per fer-hi una ullada. La portada feia goig i tot, amb una foto artística... d’un bombardeig a Síria. “Cent trenta morts i dos-cents cinquanta ferits greus”. No feia tant goig, ara que m’ho mirava de prop. Però què hi farem, la vida continua. Vaig passar a les notícies nacionals, perquè les internacionals solen ser sempre bastant depriments i, com ja heu pogut veure, no en necessitava més, jo, d’idees depriments. “Dona assassinada a ganivetades pel seu exmarit a Molins de Rei”. Amb això en vaig tenir prou. Vaig tancar el diari i em vaig disposar a preparar-me
l’esmorzar. Però en treure el pernil de la nevera per a ferme un entrepà vaig començar a pensar en el pobre porc.
Que si “pobra bèstia”, que si “ai, que cruels que som, els humans”, ja sabeu, tot allò que se sol pensar quan et sents culpable pels crims de la teva espècie. I podríeu dir-me: “Si tan greu et sap, fes-te vegetarià, home!”. Però i les plantes, què? Que no hi pensa mai ningú, en elles?
I, és clar, si comencéssim amb la ximpleria no menjaria mai res, jo, així que “a la merda, això de fer-me vegetarià i a la merda l’esmorzar, que ja esmorzaré demà, home”, vaig decidir. I llavors va sonar el telèfon. Era en Joan Cases. I “quin Joan Cases?” em preguntareu. I és que, carai!, mira que se us ha d’explicar tot, eh? Doncs el Joan Cases, aquell amic que vaig fer la universitat, renoi! Bé, doncs que es veu que se li havia mort el gos, i ell xerra que xerraràs que si feia tants anys que el tenia, que si se l’estimava quasi com a un fill i jo què sé què més va dir-me. El cas és que jo m’ho anava imaginant tot com una d’aquelles pel·lícules tan tristes que sempre posen per Nadal a la televisió, sabeu? I vaig acabar plorant més que ell i tot. I, és clar, ell anar xarrant i jo amb prou feines el sentia, entre els meus plors. Evidentment que se'n va adonar, que no és pas ximple el noi! I va dir-me: “Estàs bé, Andreu?”. I jo: “Sí, sí, però he de penjar, parlem una altra estona”. I vaig penjar el telèfon sense més explicació. I llavors em vaig deixar caure a la butaca i plora que ploraràs fins a l’hora de dinar. Però per dinar encara no tenia gaire gana, així que em vaig menjar l’entrepà que m’havia mig preparat per esmorzar, i que els fotin, els porcs. En
acabar em vaig dir: “Escolta, Andreu, vés a passejar una estona al parc, que potser així t’animes una mica”, i vaig anar-hi. Vaig passejar cosa de mitja hora i després em vaig asseure en un banc, al costat d’un home que donava menjar als coloms. Devia rondar els setanta, amb una barba blanca molt cuidada, una boina de quadres verds i un bastó amb pinta de relíquia familiar. I em vaig posar a pensar: no ens portàvem pas tants anys, amb aquell home; com a molt em devia passar vint anys. De fet, eren més dels que tardaria ell a anar-se’n a l’altre barri. I en
arribar a aquella conclusió, per un moment vaig sentir una espurna de gelosia. Vaig apartar aquell pensament amb un cop de cap i vaig afanyar-me cap a casa després de desitjar una bona tarda a aquell pobre home. I ja em torneu a tenir assegut a la butaca, cavil·lant sobre... la mort, evidentment. Perquè, pel que semblava tenia pressa per reunir-me amb ella i, és clar, pensant-ho fredament, no ha d’estar pas tan malament una mica de tranquil·litat, oi? I, de fet, no és pas que em delís del cel, perquè, a dia d’avui, poca gent hi creu, en aquestes coses; i estic seguríssim que molts no hi creuen de veritat, no deuen voler reconèixer que en el fons només els espera el buit abisme negre de la inexistència. Perquè és més tranquil·litzador creure en un paradís etern al costat d’un vell barbut que en el no-res, desconegut i fosc. Doncs jo crec que és obvi que no hi ha res, a l’altre barri, però s’ha de reconèixer que acaba sent desconcertant pensar en alguna cosa que no pots ni imaginar; és com quan et poses a pensar en la infinitat de l’univers. Doncs això és el que pensava jo, llavors, assegut a la meva butaca. Però no aconseguia entendre-ho. Per què coi tenia tanta pressa per saber què s’amagava en el no-res? No aconseguia trobar-ne el motiu. I per més que buscava i buscava per tots els racons del meu ésser, no aconseguia trobar-hi ni una gota de por, cap a la mort, només respecte i fascinació i anhel i sobretot curiositat, molta curiositat. I em direu: “Però, si te n’anessis, què faria la teva família? I els teus amics?”. Però és que heu de saber que la meva família ja hi era, a l’abisme. Els meus pares i el meu germà petit, la meva única família, tots morts. I no ho dic pas perquè em tingueu pena, eh? Ni se us acudís! Ja ho tinc superat, no patiu, és clar que els trobo a faltar i tot això, però no hi puc fer res, ja ho he assumit, ja fa tres anys que van morir en l’incendi. Tampoc no m’he casat mai i d’amics no en tinc pas; bé, el Joan Cases, que truca de tant en tant i ja està. De fet sóc del parer que la família és l’única companyia de la qual no et pots desfer, i ja m’es
tava bé, a mi, però que l’hagi perduda no vol dir que senti la necessitat de buscar-ne una altra. Ara estic bé sol i que anheli la mort no hi té res a veure, amb la meva solitud. I, de fet, no estic sol del tot, us tinc a vosaltres! És veritat que no parleu gaire, però com a mínim em feu companyia, i jo l’aprecio molt, la vostra companyia. Sabeu què? L’altre dia vaig parlar-li de vosaltres, al metge.
Però si de fet, m’hi vau acompanyar, oi? Sí, doncs recordeu què va dir-me, el poca-vergonya? Que no éreu reals!
Ves quin acudit. Deia que no us podia veure, ell. Tan metge que és i no s’adona que necessita ulleres! I és clar que li ho vaig dir! I va i el mamarratxo aquell em diu que hauria d’anar al psiquiatre! Ell sí que hi hauria d’anar, però primer hauria de passar per l’oftalmòleg. Així que ja ho tinc decidit, no hi tornaré pas, a veure aquell cretí. Vosaltres sí que m’enteneu, oi? És clar que sí! Què faria jo, sense vosaltres...


 

No, haig de tornar, no sé per què estic aquí ni com hi he arribat, però el que sé és que no pot acabar així, he de tornar.
Ja marxava quan vaig sentir una veu darrere meu, desconeguda, que em preguntava si m’havia perdut, no em vaig girar i vaig continuar el meu camí, però la veu va insistir, ara dient-me que què feia, jo li vaig respondre que estava tornant a casa meva, ell va riure, jo no vaig dir res i em vaig limitar a girar-me. El que els meus ulls van descobrir va ser un ésser meravellós, no era humà, no podia ser real, pensava que estava somiant i era moment de despertar-me. Hi va haver un moment de silenci, amb el qual esperava despertar, però no va ser així. Em vaig trobar al mateix lloc amb l’ésser davant meu, era al bosc, davant de casa meva. Què estic fent?, em vaig preguntar. Llavors ell em va preguntar per què em quedava parada, mirant-lo tan estranyada, però jo encara pensava com el podia entendre si ell era un animal. De cop vaig notar que estava de quatre potes, em vaig mirar les extremitats estranyada, eren potes llargues acabades en dues peülles exactes com les 
d’ell! Tenia el cos recobert de pelatge, llis, curt i aspre, d’un color grisós-rogenc com el seu, també em vaig notar unes coses sobre el cap, per on sentia sons i sorolls que mai havia sentit, eren les orelles, llargues, també com les d’ell.
Llavors vaig moure alguna cosa al final de tot del meu cos, ho vaig mirar i vaig veure que era una cua curta i bufona, també tenia un llarg coll, però el que no tenia eren unes banyes ramificades ben massisses i fortes que tenia ell, és clar, ell era un mascle i jo una femella. Ara ja ho sabia, ell tenia raó, era com ell, de la seva família, un cérvol com qualsevol altre que sempre veig per la finestra de casa meva o pel bosc. Ell va tornar a riure després de la meva explicació, ja que, sense adonar-me’n, ho havia dit tot en veu alta. Em va dir que anés amb ell, segur que al seu ramat m’hi voldrien, ben mirat era un cérvol com ells, així que vaig acceptar, però estava en xoc, no entenia com feia
un moment era un humà i ara un cérvol, com, no hi trobava explicació, era increïble. Vaig sentir una veu que cridava el meu nom, Clever!, era la mare, vaig començar a córrer cap a ella. Quan era molt a prop em va parlar com si jo fos una persona, era un costum que tenia la meva mare de parlar amb els animals com si la poguessin entendre. Vaig intentar dir-li que era jo, però és clar, el que vaig aconseguir fer va ser un soroll, un bram, no m’entenia perquè ara era un animal. Vaig tornar on era el cérvol i li vaig dir que marxéssim, ja que no podia fer altra cosa, no era una fada ni un mag per tornar-me el meu cos, així que m’hi havia d’acostumar. Vam caminar una llarga estona fins que es va posar a nevar, i vam buscar un lloc per refugiar-nos, per casualitat hi havia una cova a la vora on vam passar la nit.
Al matí em vaig dur un ensurt en veure el cérvol al meu costat, però de seguida ho vaig recordar, tot el que havia passat el dia anterior era molt estrany, però ara havíem de continuar. Estava tot nevat i la neu havia tapat part de la sortida. En sortir ens vam posar en marxa, i al cap de força estona corrent vam arribar a un rierol que s’havia salvat de la neu, vam beure i aprofitar per descansar una estona. La panxa em feia rau-rau i em vaig posar a menjar brots d’arbustos destapant-los de la neu, ja que els arbres no tenien fulles i no era època de glans. Mentrestant, li vaig demanar el seu nom i em va dir que es deia Ronet i jo li vaig contestar que em deia Clever.
Era hora de marxar, ens faltava mig dia per arribar segons el que em va dir, i es feia de nit, així que vam buscar algun lloc per dormir i ens hi vam quedar. A l’endemà ben d’hora vam sortir i vam arribar a una clariana on hi havia impressionant, una cosa meravellosa. Hi havia un riuet tapat per la neu, on en Ronet em va explicar que era d’on bevien aigua fresca quan feia bon temps.
De cop, tots se’m van quedar mirant, i a en Ronet també, vaig percebre que feia temps que no es veien i no era aire ben vist, ell els va dir que em deia Clever i que em buidessin. En un obrir i tancar d’ulls ja no hi era, havia marxat. Un cérvol molt simpàtic es va acostar de seguida i em va dir que l’acompanyés. Vam passar per mig de tots, sentia mirades felices, cosa que em va fer pensar que els agradava, però no acabava d’entendre on em portava. De seguida ho vaig veure, apartat a pocs passos hi havia el mascle alfa del ramat; ella em va dir que es deia Clariana i aquell era el seu pare. Tot seguit es va dirigir al seu pare explicant-li que m’havia portat en Ronet i havia dit que em cuidessin. L’alfa va empal·lidir en sentir el seu nom, va demanar que si encara era allà, però ella li va dir que no, que després d’haver dit allò havia marxat ràpidament.
Va jeure i em va demanar d’on venia, li vaig dir que no ho sabia, havien passat tantes coses estranyes que estava descol·locada, així que li va ordenar a la Clariana que m’ensenyés la zona. En sortir, tots ens esperaven a fora i en veure’ns van bramar contents que em quedés.
Des que havia menjat amb en Ronet no havia provat res, així que vam reemplaçar el passeig i ens vam quedar per allà parlant. Em vaig encuriosir per la reacció d’en Ronet i l’alfa, hi havia alguna cosa que els afectava als dos, la mateixa cosa, però només eren deduccions meves. En preguntar-li-ho a la Clariana, em va dir que preferia no parlar-ne, així que vam canviar de tema parlant i rient.
Es feia de nit i tots ens vam posar a dormir una llarga estona, però jo em vaig aixecar sobresaltada per un soroll. Sense fer enrenou em vaig allunyar endinsant-me al bosc, on per fi vaig saber la procedència del soroll, era en Ronet que havia vingut a veure com estava, però estava
centenars de cérvols; em vaig quedar estupefacta, allò era callat i pensatiu. En sentir-me es va sobresaltar, però en girar-se i veure que era jo es va tranquil·litzar i es va tornar a girar sense dir ni piu. Li vaig demanar què feia allà, per què no venia amb tots els altres, no deia res, així que em vaig acomiadar amb un adéu amistós i vaig desaparèixer ràpidament. En tornar tots dormien, així que vaig jeure amb ells. En despertar-nos, tot just sortia el sol, vam córrer una estona per aquell indret tan preciós i tot seguit vaig fer el reconeixement de la zona tranquil·lament amb la Clariana, tot era meravellós, ara més que mai, amb tota la neu recobrint el paisatge, vam veure alguns ocells que s’havien quedat a passar l’hivern, algun esquirol que anava a destapar les glans de sota terra, guardades amb tanta cura, i alguns animalons més, pocs, ja que ara era època d’hivernar i emigrar a llocs més càlids. Quan vam acabar de veure tots els voltants, vam tornar amb el ramat i vaig insistir a la Clariana perquè m’expliqués què passava amb en Ronet, ja que em preocupava per ell, i ella aquesta vegada va accedir a explicar-m’ho. Es veu que feia un temps va arribar un cervatell mal ferit, sol, perdut i gairebé mort, ells el van curar i cuidar fins que va
despertar, però mai va ser ben vist, ja que venia de fora i no era de la seva sang. El pare de la Clariana va accedir a fer-li de pare, ja que era molt petit i sol pel bosc tornaria a tenir el perill de morir i el van anomenar Ronet. Tot i així els cérvols continuaven sense acceptar-lo, i al moment en què l’alfa es va fer gran i va voler passar el manament a en Ronet, tothom s’hi va oposar. En veure el que havia produït, en Ronet va marxar pel seu propi peu, i des de llavors ningú l’havia vist, fins que em va portar a mi. Ara ho entenia i després de l’explicació vaig marxar a fer un tomb pel bosc, estava sola per pensar, vaig prendre la decisió d’arreglar aquest embolic d’una vegada per totes, estava segura que ho aconseguiria. Em vaig posar a buscar-lo però no el trobava, es va fer de nit i havia de tornar amb el ramat. Ben d’hora em vaig despertar per anar-lo a buscar, després de molt buscar el vaig trobar a la cova on havíem dormit el dia de la meva arribada. Es va despertar i li vaig dir que sabia el que havia passat, vam parlar una estona i no el convencia que havia d’arreglar les coses amb la meva ajuda, ben mirat jo era de fora, no sabien d’on venia, no era de la seva sang i m’havien acceptat, per què a ell no? Al final, molt poc convençut em va acompanyar i vam marxar. En arribar vam passar pel mig de tots a veure I’alfa, es van posar tots dos molt feliços, ja que definitivament era el seu pare “adoptiu”. Després de molt parlar, va sortir l’alfa i els va cridar a tots, els va dir que m’escoltessin i vaig sortir jo. Les meves paraules van ser clares i ben definides: “Jo he vingut de fora, d’un lloc desconegut, no sóc de la vostra sang i m’heu cceptat, per què a mi sí i a en Ronet no?”. “És diferent”, van dir.
“De diferent no hi ha res, els dos érem cérvols, perduts i sols”, hi va haver un silenci, ho havien entès. Vaig fer sortir en Ronet i tots el van acceptar, l’alfa el va nomenar nou alfa i ningú s’hi va oposar. Es va fer de nit, tots érem feliços i estàvem contents, però ens vam  dormir.
Quan em vaig despertar, vaig veure un sostre davant dels meus ulls, em vaig mirar les mans, tenia mans! Era en un llit! Era... era a casa meva! Vaig aixecar-me i vaig baixar les escales, tota la meva família era a baix esperant-me per esmorzar, em van explicar que em van trobar
al bosc adormida després que sortís de casa enfadada, però que ja no importava, em trobava bé i era el més important. Ara ho recordava, la meva enrabiada espantosa, en aquell moment vaig demanar perdó i vaig sortir al pati, em vaig quedar mirant el bosc. De sobte, d’entremig dels
arbres va sortir un cérvol preciós, se’m va acostar com volent-me dir alguna cosa, era en Ronet i em venia a donar les gràcies, llavors ho vaig entendre, havia arreglat dues famílies, la d’en Ronet i la meva. Era Nadal, i per Nadal totes les famílies han d’estar unides i felices, havia estat la màgia del Nadal.


 

Crec que ja és de dia. Sí, ja és de dia. És més, són les vuit en punt. Ha vingut la noia de sempre i, com cada matí des de fa dues setmanes, ha llançat un bon dia a l’aire mentre pujava les persianes enèrgicament, deixant passar un feix de llum prou gran com per cobrir-me totalment
les cames. Ara que hi penso... ja hauria d’haver vingut, en Jordi. Normalment ve a veure’m per comprovar que tot funciona bé i, és clar, que el meu cor segueix bategant.
Ell no em diu bon dia, però d’alguna manera el fet de notar la seva presència em fa sentir còmode. Ara inspiro i em ve una suau aroma que em recorda a... Sí, exacte a cafè. És l’hora d’esmorzar. Sento com les rodes del carret ple de begudes calentes passen per davant de la porta de
la meva habitació. Ara ja no s’aturen un moment per mirar qui hi ha dins com els primers dies, simplement passen de llarg per seguir el seu trajecte. No hauria de tardar gaire en arribar, la mare. És l’única de la família que creu en mi. De petita sempre em deia que l’esperança era l’últim que es perdia. Ja ho sé, és un refrany molt típic i senzill, d’aquells que es diuen a qualsevol persona, però també és d’aquells que t’acompanyen durant tota la vida i la veritat és que a mi m’ha ajudat a superar alguns moments difícils. Per fi, ja la sento i, com un acte reflex, els meus llavis dibuixen un somriure. M’imagino que els seus llavis també ho fan. Arrossega una cadira, la posa al costat del llit i m’estreny la mà com si m’hagués d’escapar a algun lloc. Noto els seus dits glaçats que s’entrelliguen entre els meus i de sobte un calfred em recorre el cos lentament.
M’agrada, em fa sentir viva. Amb la dolçor de mare que la caracteritza m’explica el que ha fet avui, el que farà la resta del dia i, la meva part preferida, el que farem les dues juntes quan tot hagi tornat a la normalitat. Segons ella: aviat. Justament quan estàvem a punt d’arribar al<capdamunt de la mateixa Torre Eiffel ens ha interromput en Jordi, un dels infermers que, com ja he explicat, ve a comprovar que tot va com ha d’anar. Quan les visites de la mare coincideixen amb les de les infermeres, no poden evitar posar-se a xerrar de mi com si jo no hi fos. Ja ho sé, que no hi acabo de ser del tot, però... Res, no importa. Prefereixo no pensar-hi. A en Jordi, en canvi, no l’he sentit mai dir ni una paraula. Malgrat no saber res d’ell vaig creure oportú, per les seves constants visites, posar-li un nom. Fa una estona el feix de llum que abans em cobria completament les cames ha començat a minvar.
Si la mare no m’hagués tapat amb el llençol com fa sempre abans de marxar, segurament ara m’estaria pelant de fred. Les tardes se’m fan llargues. Normalment ningú ve a veure’m així que aprofito per pensar i escoltar música.
Exacte, escoltar música. Sempre m’ha apassionat, però no em pensava que en un hospital pogués gaudir-ne tant o més que a casa, on m’estirava al llit, endollava els meus auriculars platejats d’última generació al meu iPod també d’última generació i em passava hores escoltant els Rolling Stones. Hores que molt probablement s’haguessin transformat en minuts si en aquell moment hagués sabut que aviat em passaria gairebé un mes sencer sense moure’m del llit. Ara sento melodies on no n’hi ha. No em fa falta l’iPod, ni els auriculars platejats. Sóc jo qui creo
la música. Pot semblar una bogeria però, tot i ser incapaç de moure’m o de veure el que passa al meu voltant, podria dir amb seguretat que ara em sento més viva que mai. Sí, ara aprecio més cada carícia, cada petó, cada paraula... cada crit d’impotència, cada llàgrima. No m’importa si les mans que m’acaricien són anònimes o si les paraules es difuminen entre el núvol que des de fa dues setmanes ocupa un lloc dins el meu cap. Ara sento més enllà de tot això. No veig persones que actuen sinó actes que amaguen un rerefons més profund que el significat d’una simple paraula. Una sensació aliena a tot el que havia sentit fins ara em fa despertar de l’estat de calma i relaxació en què m’havia aconseguit submergir després d’haver estat pràcticament tota la tarda reflexionant amb mi mateixa. Què està passant? Des que em van ingressar no havia sentit mai la presència de tants metges junts.
Puc respirar un aire frenètic al meu voltant i, tot i que vull encomanar-me d’aquest aire ple de vida i moviment, sento que el meu cor batega dèbilment i que cada cop respiro amb més dificultat.
—Afanyeu-vos, l’estem perdent! Si no fem...
Per primer cop sento la veu d’en Jordi i em cau una llàgrima que ell, amb molta cura, fa desaparèixer amb el seu polze esquerre. Les altres llàgrimes vénen quan una mà freda com el gel agafa la meva amb més força que mai mentre em repeteix una i altra vegada a cau d’orella:
—Tu tranquil·la, tot anirà bé, l’esperança és l’últim que es perd, saps?
De fet, ara ja no és tan freda. En tot cas jo no noto que ho sigui. Ara són les meves, les que estan més fredes. I no només les mans, també els peus, els braços, les cames; trobo a faltar aquell feix de llum que les cobria als matins i les escalfava, i el soroll de les persianes en
obrir-se, i el bon dia que desinteressadament em regalava aquella noia, i l’agradable aroma que desprenia el cafè cada matí... Trobo a faltar totes aquestes coses, però també aquelles que no puc recordar. En canvi, no trobo a faltar el que el coma em va prendre. Per fi, entre emocions, llàgrimes i un somriure dibuixat als llavis m’adormo per sempre amb les dolces paraules de la mare que jo,en aquell núvol que ara s’expandeix dins el meu cap, converteixo en una cançó de bressol.

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Es torna a organitzar la 3a trobada de Cellers Vermutaires de Catalunya i la 3a edició de Vermut i Tapes
Cartell trencat a Bagà. | Cedida
01/01/1970
L'ANC demana a la ciutadania "seguir amb normalitat" i "ignorar" les persones que estiguin realitzant aquestes pràctiques | Una persona acaba ferida a Berga i diversos cartells resulten destrossats a Bagà
Oriol March
01/01/1970
S'hi pot accedir amb el DNI, la data de naixement i el codi postal | Carles Puigdemont ha fet públic el lloc de votació