15
de maig
del
2017
Actualitzat
a les
11:10h
Aquella nit em va costar adormir-me per més que ho intentava. EI pare m’havia explicat detalladament tot el que havíem de fer l’endemà: ens llevaríem de matinada i jo i la meva germana Assia caminaríem fins a casa d’un amic del meu pare, en Jad. Ell ens portaria fins a la costa.
El pare i la meva germana petita no vindrien, ja que el pare s’havia de quedar a cuidar de ma mare, que estava malalta, i l’Amelle, la meva germana petita, no era prou gran. El pare em va dir que no tinguéssim por, que tot aniria bé.
L’endemà, ben d’hora al matí, jo i la meva germana érem davant la porta. El nostre pare ens feia les últimes recomanacions:
—No deixeu que us enganyin, heu d’arribar fins als Prats. En Jad us acompanyarà fins a la costa, però després haureu de continuar sols. Assia, cuida del teu germà.
Després, li va fer un petó a l’Assia i va dir:
—Ahmed, vine.
Jo em vaig acostar a ell amb cautela.
—Recorda que no has de tenir por, la teva germana cuidarà de tu. Fes tot el que ella et digui i mai et separis d’ella, d’acord? No t’oblidis de mi quan siguis als Prats. Ets el meu petit viatger, recordes?
Oi tant que ho recordava. No crec que pugui oblidar aquella frase en tota la meva vida.
Va ser el primer cop que el pare ens parlà del viatge, feia un parell de mesos, i tot i que ja feia temps, encara sentia les paraules del pare: “Sou petits viatgers, fills, i heu de lluitar fins al final”.
—Confia en mi, pare, t’esperaré als Prats.
Un feble “sí” sortí dels llavis del pare mentre jo i l’Assia vaig veure el meu pare plorar. També van ser les últimes paraules que em va dir, sota les estrelles de la matinada.
Mai no havia caminat per Alepo de matinada, ja que el pare ens ho tenia prohibit. No em desagradava. Perquè a Alepo de vegades queien estrelles. Un dia, ja fa temps, el pare m’ho va explicar: de tant en tant, queien estrelles i s’emportaven amb elles molta gent de camí al cel. Quan queien feien molt de soroll i haig de dir que sort en tenia de l’Assia, que les nits de pluja venia i em cantava fins que m’adormia. Els dies següents, no podíem sortir de casa, ja que les estrelles ensorraven els edificis de la ciutat i no era segur sortir.
Finalment vam arribar a casa d’en Jad, l’amic del pare.
Es coneixien des de feia temps i en Jad sovint venia a casa a dinar quan jo era petit, però ja feia temps que no venia.
—Entreu —va dir, obrint la porta de la seva petita casa, no pas més gran que la nostra.
—Assia, portes la bossa?
La meva germana assentí alçant la bossa de roba que el pare li havia donat abans de marxar.
—Perfecte, doncs, anem.
Pujàrem al petit cotxe blau d’en Jad. L’Assia anava davant, jo darrere.
Teníem un llarg camí fins a la costa, així que vaig aprofitar per dormir una mica, o almenys ho vaig intentar. Tenia ganes d’arribar als Prats. El pare me n’havia ensenyat una foto feia un temps: una foto d’una petita zona muntanyosa. Era tot tan diferent a Alepo. No hi havia cap rastre de ruïnes i tot i que a la foto es veia una zona molt solitària, els Prats no semblaven tan abandonats com Alepo.
La majoria de gent havia fugit, així que ben poca caminava pels carrers a la llum del dia, i encara menys quan arribava el capvespre. El pare també m’havia dit que hi trobaria molta gent allà als Prats. “Són diferents” m’havia marxàvem carrer avall. Aquella va ser l’única vegada que
dit el pare. Em va dir que allà la gent vivia en grans cases, que menjaven en luxosos restaurants i que tots els nens anaven a l’escola. Ah, i que no hi havia estrelles que caiguessin. També em va dir que hi havia gent que no era simpàtica, gent dolenta. “Per què són dolents, pare?” recordo que li vaig preguntar, “Perquè no ens volen, fill”.
“Que hem fet alguna cosa dolenta?” vaig preguntar jo.
“No, Ahmed, simplement no saben el que són les estrelles que cauen” em va contestar el pare mentre m’esvalotava els cabells. No tenia por a la gent dels Prats. El pare també m’havia assegurat que hi havia molta gent bona, que ens ajudaria a mi i a l’Assia. Potser, d’aquí un temps, I’Assia i jo arribaríem als Prats i també tindríem una casa molt gran i podríem menjar fins que quedéssim ben tips, ves a saber...
En Jad em va sacsejar. Finalment la son havia pogut amb mi.
—Afanya’t, ja hem arribat.
El sol ja es ponia, però tot i l’escassa claror, vaig veure que ens trobàvem davant d’una barraca prop del mar.
Va ser el primer cop que el veia. Infinit, va ser el primer que vaig pensar. Jo no sabia nedar, i tot i que el pare ja m’ho havia advertit, pensar en viatjar pel mar em semblava dallò més esgarrifós. En Jad picà a la porta de la petita barraca. Al cap d’uns segons un parell d’homes van sortir de l’interior.
—Venim per l’embarcació d’aquesta nit. Assia, dóna’m la bossa. —La meva germana donà la bossa de roba a en Jad—. Hi és tot, no hi falta ni una lliura. És només per ells dos —digué en Jad assenyalant-nos.
—Quants anys té la nena?
—N’acaba de fer dotze. El nen en té només cinc.
—Està bé, la llanxa està a punt de salpar.
En Jad ens féu un gest amb la mà perquè ens acostéssim.
—Jo ja haig de marxar, nens. Assia, cuida de l’Ahmed.
Després de fer un petó al front de l’Assia, en Jad s’acostà a mi i em digué:
—No t’acostis a les vores de la llanxa, i no t’apartis de l’Assia.
I just després d’això, i d’un fugaç petó, en Jad va marxar, deixant-nos sols davant d’aquell immens mar sense fi, que jo i la meva germana hauríem de travessar en poques hores.
Al cap d’una estona, l’Assia i jo ens trobàvem asseguts, abraçant-nos els genolls, en una petita llanxa enmig del mar. Amb nosaltres hi havia vora un parell o tres de centenars de persones que també anaven als Prats.
La majoria dels homes seien oberts de cames a les vores de la llanxa, amb un peu a dins i l’altre fregant l’aigua. Les dones i els nens estàvem arraulits uns contra els altres a l’interior. Gairebé ningú parlava, però tot i així, des del meu lloc, arribava a sentir com una de les dones que seien arrupides al costat de l’Assia li demanava:
—I vosaltres a quina part d’Europa us dirigiu?
—Suïssa, però potser ens quedem a Grècia, depèn de com vagi.
Europa era un altre nom que rebien els Prats de la fotografia però a mi personalment m’agradava més aquest últim.
Les hores passaven, i l’única cosa que feia que passessin més ràpid era la dolça veu de l’Assia, que em cantava fins que arribava el vespre i m’explicava històries de mons fantàstics si m’avorria durant el viatge.
Trobava a faltar el pare, i la gana i la set que tenia no feien fàcil el viatge. Hi havia gent que no ho superava, que queien adormits, com moltes de les persones que havia vist quan queien les estrelles. Quan això passava algun dels homes recollia les persones i les tirava al mar,
ja que deien que ja no podien fer res més per elles. L’Assia, quan això passava, em cantava, però tot i així cada dia que passava resultava més llarg i dur. Les provisions feia un parell de dies que s’havien acabat, quan vam veure terra a l’horitzó.
Una de les dones em digué que aquella era l’illa grega de Kos, que allà hi trobaríem ajuda.
Finalment vam arribar. Ens trobàvem davant una petita platja. Hi havia tres o quatre tendes de diferent mida i color. Ràpidament, em vaig adonar que també hi havia prop d’una desena de persones que ajudaven a desembarcar la part de davant de la llanxa. L’Assia em digué:
—Tranquil, Ahmed, estem als Prats, i ells —assenyalant les persones que encara continuaven ajudant a desembarcar— ens donaran menjar i refugi. Havíem arribat als Prats! Finalment!
Un dels homes s’acostà a mi i l’Assia, que em tenia agafat de la mà, i ens va treure fora l’embarcació. Ràpidament, una noia rossa, no gaire gran, s’acostà i ens donà un parell de mantes, una per a mi i l’altra per l’Assia. Marxà un moment i tornà amb una mica de menjar i aigua.
Ho vaig devorar tot en un instant. Feia un parell de dies que no havia tastat res de res i aquell menjar era sense dubte el que necessitava. L’Assia també em donà part del seu. Al cap d’una estona, la noia tornà amb un parell de mudes per a mi i l’Assia i ens digué que ens canviéssim, que d’aquí poc arribarien els autobusos que ens durien a un petit refugi on podríem dormir una estona. Allò em semblava la millor idea del món. Ens canviàrem en una de les petites tendes que hi havia repartides per la platja i ja amb les mudes posades ens encaminàrem cap un dels autobusos que tot just arribaven. Vaig pujar, i darrere meu l’Assia. Vam seure en un dels seients de la part davantera, jo vora la finestra i l’Assia al meu costat. No feia gaire més d’una hora que havíem pujat a l’autobús quan arribàrem al refugi. Era petit, de fusta, però tot i així a mi em va semblar el millor del món. A l’interior hi havia uns quants sacs de dormir i mantes per a tothom. L’Assia i jo
agafàrem un parell de mantes i ens posàrem en una de les cantonades. Ella m’abraçava i ràpidament m’adormí, caient en un son profund i reparador.
Ja fa un parell de setmanes que som al refugi. Els voluntaris ens donen de menjar cada dia i juguen amb nosaltres quan ens avorrim. Fa poc, va venir un home i ens portà unes quantes pilotes per poder jugar i així fer passar les hores més ràpid. L’Assia torna a somriure de nou. Tothom és molt simpàtic i sempre t’ajuden amb tot.
Trobo a faltar el pare, però estic segur que arribarà d’aquí poc, en una de les moltes embarcacions que arriben cada dia. Quan arribi, li diré que estava equivocat, que la gent dels Prats és bona, que jo ja els he explicat que són les estrelles que cauen, que ens ajudaran, no ho dubto.
L’Hug es va escapar de casa. S’acabava d’enfadar amb els seus pares, una de les parelles més riques de la ciutat, i els havia promès que no tornaria mai més a trepitjar aquella gran mansió.
Era un nen de deu anys d’allò més capritxós, tenia tot allò que demanava. Cada dijous anava a comprar al supermercat amb el seu pare, on es gastava els seus estalvis en joguines noves i maquinetes d’última generació. Sempre es trobaven un home a fora ajagut amb una capsa molt vella on, de vegades, molt poques, la gent que sortia de la botiga li deixava alguna moneda. Un dia el seu pare li havia dit que no s’hi apropés mai perquè era un desconegut i que com ell n’hi havia molts a la ciutat.
Així que el primer que va fer en sortir per la porta molt enfurismat, va ser anar a veure aquell home que de ben segur que seguiria allà:
—Hola! Sóc l’Hug, com et dius? —li va dir en trobar-se’l tal i com havia previst.
—Caresbrutes, així ens solen dir, tot i que jo em dic Ot. Què hi fas tu aquí? —li contestà l’home tristament.
—M’he escapat de casa, no hi tornaré mai més. I tu, per què estàs aquí?
—Que per què estic aquí diu! —va contestar amb molt de sarcasme—. Doncs perquè persones com els teus pares acumulen tants diners que gent pobra com jo no en tenim ni per menjar! I per això sóc aquí.
—Persones com els meus pares? Però què t’has cregut? Tu qui ets per jutjar-los? Apa adéu! —digué l’Hug mentre marxava.
—No et volia ofendre, només volia que t’adonessis de com n’ets de privilegiat, ja que no tothom té una casa per viure, en aquest món hi ha poca igualtat...
L’Hug va fer veure que no havia sentit les últimes paraules que havia pronunciat aquell home i va pensar que el millor que podia fer era tornar a casa a demanar disculpes als pares.
En tornar a la mansió, va donar-li moltes voltes a l’última frase que havia dit l’home del supermercat. “Sóc un privilegiat?” pensava. “Poca igualtat al món?”.
L’Hug no s’havia parat mai a pensar en la pobresa que hi havia fora de casa seva i ara se’n començava a adonar.
S’havia fet fosc. Ja era hora de sopar quan la mare va cridar-lo perquè anés a parar la taula. La televisió estava encesa i sonava una notícia que li va resultar familiar. El presentador informava que cada cop hi havia més persones vivint al carrer. Es va parar un moment a mirar-la però ho va deixar córrer i se n’anà a sopar.
Ja passaven per les postres i mentre s’acabaven aquell pastís de xocolata que havia comprat el pare, l’Hug es va posar a pensar si l’home del supermercat hauria tingut la sort de tastar-ne mai un, i se li va acudir guardar-li’n un trosset sense que el veiessin. De sobte trencà el silenci que s’havia creat durant uns segons:
—Sabeu, avui he estat amb l’home del supermercat i no és dolent com tu m’havies dit.
—Et vaig dir que no t’hi acostessis, Hug, viu al carrer, no el coneixem de res —va dir el pare.
—Viu al carrer perquè no és com jo que sóc molt privilegiat, ell m’ho ha dit.
—No tots podem ser iguals, Hug, com ell n’hi ha molts.
—I com nosaltres també?
—Va fill meu, ja en parlarem un altre dia. És tard i demà has d’anar a l’escola.
El nen es va aixecar de la taula i quan va haver-la recollit es va rentar les dents i es va estirar al llit amb la seva manta preferida fins que es va adormir.
L’endemà abans d’anar a l’escola es va endur a dins de la motxilla la manta de franel·la que tant li agradava, el tros de pastís que havia agafat la nit abans i la paga d’aquella setmana que encara no s’havia gastat. Quan es van acabar les classes, va decidir anar a visitar l’home:
—Hola, sento no haver-te deixat explicar ahir. No m’havia parat mai a pensar en la sort que tinc. I sí, tens raó.
Hi ha molta gent pobra que viu al carrer, com tu. I jo no he valorat mai el que tinc, ho reconec. Per això m’agradaria ajudar-te. T’he portat la meva paga d’aquesta setmana, un tros de pastís i la meva manta preferida, creu-me, t’abrigarà molt. Podria ajudar-te en alguna altra cosa?
—Ja ho has fet, he aconseguit el que volia, i era que t’adonessis de com n’ets d’afortunat i que ho sàpigues valorar i intentis ajudar els altres. Si tothom fes això tots tindríem un sostre i menjar. Moltes gràcies pel teu gest i crec que nens com tu farien un món millor així que valora sempre el que tens i pensa en la situació de persones com jo.
A partir d’aquell dia, l’Hug guardava les monedes dels seus estalvis per donar-ne a les persones que vivien al carrer, en comptes de gastar-se’ls en joguines, i va començar a valorar tot allò que tenia. Aquell nen que era tan i tan capritxós havia desaparegut. Aquell era el nou Hug.
No m’hagués imaginat mai les conseqüències d’aquell regal del dia del meu aniversari, ara fa dos anys. Els meus pares i la meva germana gran miraven encuriosits des de darrere de la porta de la meva habitació. Encara estava al llit i tot just m’estava despertant quan van entrar els avis amb molt de soroll i moltes rialles. Els meus avis em van entregar, amb un somriure picaró, un petit cistell tapat amb una manta.
—Què és això? —vaig demanar tot intrigat.
—És el teu regal d’aniversari, Genís —va contestar l’avi.
—Desitgem que t’agradi —va afegir l’àvia.
Va ser destapar el cistell i notar tota la cara humida. Un tros de carn vermellós i humit recorria tota la meva cara a tota velocitat i no podia veure què passava. Vaig retirar la cara i vaig poder veure els ulls brillants i un nassarró negre com el carbó d’un cadell.
Vaig mirar els avis amb cara de sorpresa, feia temps que desitjava un gos, però a casa sempre em deien que no podia ser, que no teníem temps per cuidar un gos i menys ensinistrar un cadell. Ells afirmaven amb el cap i, darrere, els pares em somreien. Era veritat! Per fi tenia un gos. Havia promès que el cuidaria sempre i ja havia arribat l’hora de demostrar-ho.
Quan tornava de l’escola en Max ja m’esperava. Tenia un sisè sentit molt desenvolupat, sempre sabia quan estava a punt d’arribar a casa de les meves activitats diàries.
Era divertit jugar amb ell a la pilota, sempre me la portava, jo li llançava i la tornava instantàniament. Quan estudiava, quan llegia, mirava la televisió, o fins i tot quan em banyava, el Max sempre estava pendent de mi. Semblava que no hi hagués ningú més a casa. L’estimava molt!
No m’agradava quan el portava al veterinari. Tenia por que li poguessin fer mal. Però sempre li deien el mateix:
—Max, estàs perfecte —deia el veterinari. I afegia—: Ara li poso la vacuna i llestos. No pateixis, no li farà cap reacció. El podràs banyar demà sense cap problema.
Bé, això és un dir, perquè en Max tenia fòbia a l’aigua.
Quan veia els preparatius pel bany, baixava les orelles, la cua i sortia disparat cap al seu amagatall favorit. Costava treure’l de sota el meu llit, calien altes dosis de paciència, deia la mare, gairebé tanta com per fer menjar bledes a la meva germana.
En Max és un rodamón, no para quiet si no és per dormir, ni mentre menja para quiet, sempre observant què pot agafar. Un matí, a la meva germana li va caure un mitjó i en Max el va enxampar en una mil·lèsima de segon i no el vam poder recuperar encara que els pares i la meva germana Marta l’intentessin enxampar. Cansat de córrer i de no atrapar-lo va deixar el mitjó al mig del menjador i amb el cap i la cua ben alts va anar a la menjadora a acabar-se el menjar. Només faltava que ens digués: “Us he guanyat!”.
Portàvem uns dies que no sortíem al carrer, plovia molt i era la setmana dels exàmens a l’escola. Així que no teníem gaire temps per a jugar amb en Max i ell ens mirava amb cara d’avorrit. Algun cop li llançava la pilota o el feia enfadar fent veure que li prenia alguna de les seves joguines, sobretot si era la Desi, la seva preferida. Era una gallina groga com un plàtan i que no parava de xiular a la mínima que li tocaves el cos.
Per fi va deixar de ploure i a més era cap de setmana.
No teníem deures i vam poder dedicar molt de temps al Max. Li vaig posar la corretja i vaig sortir amb la Marta a donar un volt pels camps del costat de casa. En Max era feliç, corria, bordava els ocells, olorava les flors. Quan portàvem una mitja hora caminant, en Max va començar
a excavar el terra. Estava encara molt humit per les pluges caigudes els dies anteriors.
—Què, Max, t’ho passes bé fent forats al terra, eh! —li vaig dir mentre acariciava el seu llom.
Però en Max estava molt ocupat, seguia entrecavant el terra, tenia les potes plenes de fang i el morro brut com si hagués menjat farinetes. De cop va començar a saltar i bordar, cridant-me l’atenció per alguna cosa que havia trobat. Ho vaig mirar atentament. Era una bossa d’esport, estripada per les mossegades que li havia clavat en Max.
En fixar-m’hi més, vaig veure com sortia algun paper de la bossa. La Marta va cridar:
—Genís, és un bitllet de cinquanta euros!
Em vaig quedar blanc com la llet. No hi havia un bitllet només, i quan vaig obrir la bossa en vaig veure molts més d’iguals. No sabria dir quants, però més de cent segur. Vam agafar la bossa i corrent vam anar a casa a explicar als pares què havia passat. El meu pare, amb un posat
molt seriós, va agafar el telèfon i va trucar a la policia.
En menys de deu minuts van aparèixer dos policies que semblaven el “punt” i la “i”. El que portava la veu cantant deia que era sergent. Tenia la cara rodona, ampla i un nas que semblava una pastanaga. L’altre era prim i alt, de cara agradable i una veu dolça, quan el sergent el deixava parlar. Van escoltar la nostra història amb atenció, encara que a la meva germana i a mi ens interrompien constantment mentre donàvem els detalls de la nostra troballa. Els vam acompanyar al lloc de la descoberta i van inspeccionar el terreny. Alguna cosa més van trobar, que van posar en unes bossetes de plàstic que portaven en un petit maletí.
Al cap d’uns dies ho van anunciar a totes les televisions, ràdios i crec que també en alguns diaris, però d’això no n’estic segur perquè jo no miro aquests mitjans de comunicació perquè els trobo molt avorrits. Van explicar que havien detingut una banda d’atracadors de bancs en un poblet al costat del nostre.
Ja havien passat uns dies i ja ningú recordava l’arrest dels atracadors quan vam tenir una visita inesperada. El sergent no venia acompanyat per la “i”, sinó per un senyor molt ben vestit i amb un maletí molt elegant. Era el representant d’un banc. Venia a donar-nos una recompensa per l’ajut inestimable i per la bona acció de tornar els diners.
l si voleu saber què vam fer amb els diners demaneu-ho als senyors Disney i Eiffel.
Fa uns dies que el cel de la nit resplendia amb una superlluna. Si us hi fixeu bé veureu com té ulls, nas i boca, com nosaltres, i fins i tot la podeu veure somriure i podeu demanar-li un desig. No us ho creieu? Doncs jo sí. El meu el va complir i vull explicar-vos-el.
Em dic Assad, tinc 11 anys i vivíem a AIep, una bonica ciutat de Síria, amb la meva família fins que la guerra ens va fer marxar de casa nostra. Com que no teníem molts diners, el meu pare es va posar en contacte amb un vell amic seu perquè sabia que ell ens podria deixar una barra petita de fusta que antigament havia fet servir per anar a pescar. L’amic li va dir que sí, però amb la condició que la seva família pogués venir amb nosaltres. El meu pare hi va accedir perquè l’únic que volia era fugir d’aquell infern.
El dia següent, a les 5 de la matinada, ens vam reunir en una petita cala de la costa siriana per emprendre el nostre llarg i perillós viatge cap a Europa. Érem nou persones, quatre de nosaltres i cinc familiars de l’amic del meu pare, tres nens i dues dones. La barca era molt petita, com les que s’utilitzen per pescar sardines, i anàvem amuntegats un sobre l’altre. Ens vam endur només dues llaunes de combustible, la roba que teníem posada, una mica d’aigua i unes galetes, tota la resta s’havia quedat a la nostra casa enrunada. Vam sortir quan encara era
fosc, per poder esquivar els soldats i guerrillers, que ens haurien detingut. Vam engegar el vell motor i vam posar rumb a Europa, la nostra terra promesa.
Portàvem moltes hores navegant pel Mediterrani, només es veia aigua i cel i més aigua i més cel, no sabíem on érem ni es veia terra enlloc. Estàvem morts de set i de gana i també teníem molt de fred. S’estava fent fosc quan de sobte la barca es va quedar aturada. El meu pare va mirar què passava i es va girar, amb cara inexpressiva però tots el vam entendre: ens havíem quedat sense combustible! Era una de les pitjors situacions en què ens podíem trobar. El meu germà es va posar a plorar i també els petits de l’amic del meu pare. Les mares ens van abraçar i provaven de tranquil·litzar-nos, sense massa èxit. Quan va caure la negra nit, com que cap de nosaltres no sabia què fer, el pare ens va dir que ens quedéssim quiets i provéssim de dormir. I així va passar una estona, i una altra. Jo no podia dormir, el pare se’n va adonar, m’acostà la cara i em parlava fluixet:
—No pots dormir, fill meu?
—No, pare. Estic molt espantat! Creus que ens en sortirem d’aquesta?
—Mira bé el cel: què hi veus? —em va respondre, amb la seva veu serena.
—Estels lluents, i una lluna gegant, que brilla molt!
—Fixa’t bé amb la lluna. Veus la seva cara? Veus com té un nas, uns ulls i una boca?
—Potser sí —vaig contestar, tot i que no ho tenia massa clar.
—Mira-te-la bé: t’està somrient i et pica l’ullet! T’està dient que no podem perdre l’esperança, que si tenim fe i creiem en nosaltres mateixos ens en sortirem.
—Tens raó, pare! —vaig exclamar. Ara sí que, quan em mirava la lluna, li veia el somriure i l’ullet aclucat.
—I ara, fill, procura descansar una estona. Quan claregi veurem les coses d’una altra manera i segur que trobem una solució.
—Gràcies, pare! Bona nit!
Li vaig fer un petó a la galta, i em va semblar que la tenia molla. Vaig veure com una llàgrima li rodolava cara avall, però no em vaig posar trist perquè confiava en les seves paraules.
Em vaig despertar quan tot just començava a clarejar i un raig de sol tafaner em va arribar entre cella i cella. El pare estava despert, guaitant a l’horitzó, per veure si veia terra o algun moviment. Els petits encara dormien amb el cap repenjat a la falda de les mares. De seguida vaig recordar la conversa de la nit, i mentre pensava si es compliria o no el nostre desig, de sobte ens va despertar un soroll molt fort i molt greu, com una botzina. Tots ens vam despertar de cop. El soroll venia d’una barca molt més gran que la nostra, que s’acostava per babord. El pare es va treure la jaqueta i l’anava brandant enlaire, com un estel, per tal que ens veiessin, i nosaltres cridàvem desesperadament per fer-nos sentir. Amb el cor encongit vam veure com la barca girava cua i s’allunyava però quan ja semblava que havíem perdut la nostra última oportunitat, un dels tripulants, que s’havia acostat a la popa, va sentir els plors del meu germà, va aixecar una mà i ens va fer senyal que ens havia vist. Després tot va ser molt ràpid: la barcassa es va anar acostant lentament per no tombar la nostra amb l’onatge. Quan van ser a tocar van estendre una escala de corda per estribord i vam poder pujar cap a la coberta de la seva barca. Era un grup de pescadors, parlaven una llengua estranya però que sonava molt bé.
Un d’ells ens va ensenyar una bandera que portava a la màniga: era blanca i blava, amb ratlles i una creu. La vaig reconèixer de seguida: era la bandera grega.
“Això vol dir que hem fet ja quasi tot el recorregut i ja estem tocant a Europa”, vaig pensar entre mi. I se’m va escapar un somriure. Del pont de comandament de la barcassa en va sortir un home vell, amb una gorra marinera i una pipa a la boca: era el capità. Es va adreçar al meu pare i li va preguntar, amb una llengua que semblava anglès:
—D’on sou?
—De Síria, d’Alep —va respondre el meu pare, que havia estat professor d’institut i parlava i ens havia ensenyat la llengua anglesa.
—Us heu perdut? Què hi feu aquí aturats? Deveu d’estar morts de fred i gana —va dir el capità.
—La veritat és que sí —va dir el meu pare—. Fa dos dies que no mengem res, hem hagut de marxar perquè ens han ensorrat la casa i ens han deixat sense res. La barca es va quedar sense combustible ahir a la nit i si no hagués estat per vostès ara ja potser seríem morts. El nostre somni és arribar a Europa, poder treballar, poder portar els fills a l’escola i tenir unes condicions de vida millors. Som conscients que ens juguem la vida travessant el Mediterrani però si ens quedem a casa nostra també ens mataran.
El capità va quedar compungit. De seguida va reaccionar, va fer un senyal a dos tripulants i de seguida van
Per fi vam arribar al port de l’illa grega. Ens van acollir molt bé, ens van donar roba per canviar-nos i una capsa amb menjar, i ens van adreçar a un edifici, on hi havia habitacions grans amb moltes lliteres, on podríem dormir a cobert, per fi, i sense perill que ens caigués el sostre a sobre per una bomba.
Després de prendre un bany i haver sopat tots junts, amb la resta de la gent de l’alberg, les mares van anar a acompanyar els petits a dormir. El meu pare i jo vam sortir cap a fora i vam seure en un banc. Ja havia caigut la nit, a l’edifici quasi no se sentia soroll. Ens vam quedar tots dos mirant el cel: tornava a ser ple d’estels i la lluna brillava moltíssim. El pare se’m va mirar i em va dir:
—Has vist la lluna, avui?
—Sí, pare. L’he vista i he cregut en ella. Tenies raó, la fe i l’esperança no es poden perdre mai.
—Ara començarà una nova etapa, potser més incerta. No sabem on ens portaran però segur que a un millor lloc. Haurem de fer segons ens diguin.
—Ho farem, pare. La gent és bona, malgrat tot, i ens ajudaran.
—Me’n vaig a dormir, vés-hi tu també, que deus estar cansat.
—Sí, ara hi aniré, pare. Bona nit!
El pare va entrar cap a les habitacions. Jo em vaig quedar una estona més mirant la lluna. Ara sí que la veia somriure. De sobte em va semblar que se li movien els llavis i vaig notar una suau i tendra fredor als meus: la lluna m’havia fet un petó! No era possible! Però sí, sí, tenia
els llavis molls. Vaig entrar cap a l’alberg i em vaig estirar a la llitera, convençut que, ara sí, la vida ens començaria a somriure.
I així va ser. Després d’un mes d’estar a l’alberg grec ens van comunicar que, per un acord entre governs, ens portarien a viure a una terra molt acollidora, situada a la riba oest de la Mediterrània: Catalunya. Ens van explicar que era un poble de gent molt treballadora i amable, acollidora, que parlaven una llengua pròpia però no tenien cap problema quan venia algú de fora i s’esforçaven en fer-se entendre.
Vam arribar al Berguedà un dissabte plujós, vam veure que estàvem en un entorn fantàstic, envoltat de muntanyes, però també no massa lluny del mar, que ens portava el record de la nostra terra. El meu germà i jo vam començar les classes a l’escola del poble i als pares els van donar feina de seguida en una fàbrica. Així hem anat entrant en la manera de viure dels catalans i ens agrada.
Els pares van a classes de català, el meu germà i jo l’hem après ràpid a l’escola. Els nens de l’amic del meu pare també van a la mateixa escola i les seves mares van a uns tallers d’activitats que fan al poble.
I jo, a les nits d’estiu, quan tots els de casa dormen, surto a la terrassa del nostre pis i em quedo contemplant una estona la lluna, li dono les gràcies una i altra vegada, i sí, la veig novament com em somriu i em pica l’ullet.
Uff! Quina una ens en va passar l’altre dia! Com cada dia al matí, després d’ajudar la mare a rentar la roba i donar de menjar a les gallines, les meves dues germanes i jo vam sortir a cap a l’escola.
Aquí, a la zona de Nicaragua on nosaltres vivim, la vida no és del tot senzilla. Vivim en un petit poble al mig de la selva, en una petita cabanya sense llum ni aigua corrent. Per tant, l’aigua la pugem del riu cada dia i a la nit ens il·luminem amb llums de gas i espelmes. La nostra cabanya és molt petita però acollidora, suficient per mi, la mare i les meves dues germanes petites.
El pare és fora, fa mesos que va marxar a treballar a les mines que hi ha a prop de la capital. Així aconsegueix diners que ens van molt bé per tirar endavant.
Però bé, estic perdent el fil, el que jo us volia explicar és l’aventura que ens va passar la setmana passada, anant cap a l’escola.
Jo em dic Júlia i tinc 10 anys i, com cada dia després de fer les meves tasques de casa, vaig agafar les meves dues germanes, la Maria, de 7 anys, i l’Anna, de 5 anys, cadascuna amb la nostra petita motxilla, i ens vam encaminar cap al riu.
L’escola és a 1 hora i 15 minuts de casa nostra i els 10 minuts fins al riu són els més senzills. Un cop allí, comença la part dura i difícil. Abans de pujar a la barca, amb la que hem de baixar riu avall fins al poble, hem de buidar tota l’aigua que s’ha omplert durant la nit. La barca és vella i està foradada, és la mateixa que feia servir el pare quan tenia la meva edat. No tenim diners per una nova.
Tota la responsabilitat recau sobre meu, pel fet de ser la més gran. Durant tot el camí he de remar, anar guiant la meva germana Maria perquè vagi buidant l’aigua que va entrant durant el viatge i controlar l’Anna que no s’enjogassi massa i estigui quieta.
Normalment el trajecte es fa pesat però res més; això fins l’altre dia. Aquell dia feia molta xafogor, i amb aquella calor tot es fa més dur. Jo suava molt, fent esforços per remar ràpid i no fer tard a l’escola. La Maria feia el mateix, traient aigua amb la galleda, però l’Anna... Aquell dia estava de mala lluna i per molt que jo la renyés ella anava a la seva. Total, que al final, donat que no parava quieta, va fer bolcar la barca, l’Anna va caure al riu, i la Maria i jo darrere seu!
El riu és perillós, ja que hi ha serps enormes. I no t’hi vulguis trobar, perquè no hi tens res a fer!
Però el que més em feia patir a mi és que l’Anna no sap nedar! Vaig agafar-la tan ràpid com vaig poder, li vaig aguantar el cap fora de l’aigua, com vaig poder, la vaig dur fins a la vora del riu. Per sort la Maria hi va arribar sola. Quan vaig veure que totes tres estàvem sanes i estàlvies, vaig haver de pensar com ens ho faríem per donar la volta a la barca i continuar riu avall.
Entre la Maria i jo ho vam aconseguir, amb molt esforç, mentre l’Anna ens esperava arran de l’aigua. Per fi ja tornàvem a ser dalt la barca, xopes i amb les motxilles i el que portàvem dins, igual de xop que nosaltres. Semblava que res més no ens podia passar. Doncs, noi; és clar que certament no era el nostre dia, perquè de sobte es va començar a ennuvolar tot el cel i va començar a ploure; de fet, ja faltava poc per l’època de pluges i aquest any la cosa anava avançada. Aquí quan plou, plou de veritat i era massa perillós continuar amb la barca pel riu, perquè entre l’aigua que hi ha habitualment i la que hi entrava per dalt, el més segur és que ens hauríem enfonsat. Per sort, en aquella zona el riu passa pel costat d’unes roques enormes on ens vàrem poder refugiar a sota i allí vàrem esperar que parés de ploure. Fet i fet, quan per fi vam arribar a l’escola, la meitat de les classes ja s’havien acabat. La senyoreta Guadalupe va estar molt contenta de veure que totes tres estàvem bé i, després de donar-nos unes tovalloles per eixugar-nos, vam començar la classe. L’Anna va dormir tota l’estona, però la Maria i jo
vam aprofitar bé el temps que vam tenir de classe.
Després ens quedava el viatge de tornada que, per sort, va ser tranquil! La mare, que ja estava preocupada, ens esperava al costat del riu; totes tres la vam abraçar molt fort. Després de menjar, mentre explicàvem les nostres peripècies a la mare, ens vam ficar al llit, on vam
caure adormides a l’instant. Sort que era dissabte i no hi havia escola.
Ja hi tornem a ser! Els meus pares se’n volen anar sols de cap de setmana i em toca quedar-me a dormir a casa dels avis. Sempre igual. A mi m’agrada anar amb ells a qualsevol lloc, però tinc la impressió que últimament els molesto.
Ells sempre diuen que marxen per la feina del papa o que han trobat una oferta però que només és amb habitació doble, que si hi anem tres o quatre ja no entra en l’oferta i és un altre preu. No sé, però fa una mica de pudor!
Perdoneu, no m’he presentat. Sóc el Ramon, tinc 14 anys i faig tercer d’ESO a l’institut del poble. No rigueu del meu nom. Ja sé que és antiquat, però com que el meu padrí es deia així i a casa són de tradicions... Tradicions que m’han tocat a mi, perquè el meu germà petit de 12 anys no es diu com el seu padrí. Té un nom modern, dels que es posen ara: Marc.
l seguint amb els noms, els pares es diuen Carme i Lluís, i els avis, Anna i Jordi. Els meus avis, on em quedo jo sempre a dormir, viuen al mateix poble, però a l’altra punta. Dic on em quedo jo, ja que el meu germà sempre va a casa d’un amic, el Pol, que sembla més el seu germà que jo.
Una vegada fetes les presentacions, tornaré a la història.
Em toca quedar-me a dormir una nit a casa dels avis.
La veritat és que m’agrada força, em fan sentir com un príncep: què vols que et faci per menjar, avui no cal que mengis fruita, t’he comprat unes gominoles d’aquelles que t’agraden... Xocolata desfeta amb coca acabada de comprar per esmorzar i aquells llençols amb aquella olor tan especial.
A l’estiu, però, és millor que a l’hivern. Viuen en una casa amb jardí i patí amb la corresponent cistella de bàsquet, porteria de futbol i una piscineta d’aquestes desmuntables. Vaja, que és fàcil entretenir-se. A l’hivern, entre el fred i que el dia és tan curt, no puc gaudir del carrer i m’estic tota l’estona a dins de casa. Exagero amb tota l’estona, ja que surto a comprar amb la iaia i vaig una estona a la biblioteca amb l’avi. Ell hi va cada dia a fullejar tots els diaris. Potser l’estona més avorrida és al vespre. A cap ens agrada massa la tele. L’avi, després de sopar mira per internet els diaris digitals francesos. Ell parla molt bé el francès. Hi va viure de petit, vaja, que hi va fer tot l’ensenyament fins als 17 anys.
Més o menys sé la història de la seva estada a França, però només per sobre. No li agrada massa parlar-ne. Hi va anar amb la seva mare buscant el seu pare que havia fugit amb els rojos quan varen perdre la guerra.
Però he pensat que estaria bé conèixer millor la història. Alguna altra vegada que li he demanat em diu que és molt llarga i que un altre dia. Avui, aprofitant que és d’hora i no tenim cap altra feina, el penso apretar una mica, a veure si per fi sé la història completa.
Petonets i abraçades i al final...
—D’acord. Però serà curt. Hi ha coses que costa explicar però t’anirà bé saber com vivíem només fa pocs anys.
No tot és tan fàcil com ara, però millor que sigui així. I asseguts un al sofà i l’altre a la butaca, em comença a explicar la història.
“Ja saps que fa una anys hi va haver una guerra a Espanya. Per una part hi havia els republicans, que estaven amb el govern que havia guanyat a les urnes i a l’altra part, el que s’anomenaven els nacionals, que es van alçar en armes contra el govern republicà. El seu líder era
un general anomenat Franco.
Els meus pares tenien una botigueta de pesca salada i gra cuit, a més el meu pare feia de viatjant per una pastisseria del poble. A més hi era jo, amb 4 anys. Però tot de sobte va esclatar la guerra i el meu pare va haver d’anar al front a lluitar contra els nacionals. No es demanava qui hi volia anar. Hi havies d’anar o escapar-te i anar amb els de l’altre bàndol. Era l’any 1936.
El 1939 els nacionals van guanyar la guerra i molts republicans, per por de ser empresonats o condemnats a mort, van fugir cap a França. Entre ells, el meu pare. I ens vam quedar sols amb la mare, sent republicans, fill i muller d’un que buscaven per castigar-lo. No hi havia menjar, ni feina, i molt menys per nosaltres.
Després de moltes gestions, no tot era com ara que les comunicacions són fàcils i ràpides, vàrem poder saber que estava en un camp anomenat Adge, amb molts altres catalans i espanyols exiliats. La mare, una dona valenta i amb idees fermes, va decidir marxar cap a França per trobar-se amb el pare. El viatge va ser complicat. Des de Barcelona a Figueres. A Figueres havíem de trobar una persona que ens guiés per creuar la frontera per Agullana fins a arribar a Ameliles Bains. Va ser molt dur. Jo amb 7 anys. Al grup hi havia altres mares amb nens fins i tot més petits que jo. La major part del camí el vàrem fer de nit i, de tant en tant, se sentien trets fets per la Guàrdia Civil de la fontera. Jo només en tinc records molt esporàdics. La meva mare ho recordava molt més bé.
Per sort, vam arribar bé. El nostre guia era un home experimentat que ho feia cada dia. Una vegada a França cap a buscar el pare, però... Ja no hi era! Havia anat a reforçar la frontera amb els Alps ja que l’entrada del alemanys a França era imminent. Estàvem de ple en la Segona Guerra Mundial. Van entrar els alemanys i tots els catalans i espanyols, amb acord amb el règim franquista, van ser deportats cap a camps de concentració alemanys. A ell li va tocar anar a Mathausen-Gusen, on va morir, millor dit, el van matar el 14 de gener de 1942.
Nosaltres no ho vàrem saber fins al 1945, quan es va acabar aquesta guerra.
La mare va optar, encara sense saber que el pare era mort, per posar-se a fer de minyona en una casa de pagès, després vam anar a viure al poble, en un piset tots dos sols. A l’escola tenia una mestra que la recordaré sempre com una santa i que es deia madame Colomer, i que gràcies a ella, al cap del mes ja parlava quasi com ells. La mare cosia per la gent i en sabia molt, però també treballava a la cantina escolar i jo de camàlic en un hotel per les vacances. Allà vaig estudiar fins als 16 anys que vàrem tornar a Catalunya.
I aquí s’acaba aquesta curta història. No he entrat en detalls perquè no val la pena. Tot el que vaig patir, amb la mare, m’ha servit per valorar-ho més tot. Però tot i les misèries i no recordar la cara del meu pare, en tinc bons records i molt especialment amics, amic de joves que encara ens truquem de tant en tant”.
De cop entra la iaia a la sala i s’acaba la conversa. No li he pogut demanar res. No ho ha dit, però ho he captat.
Té els ulls plorosos i jo també. Mirem una estona la televisió, que no fan res de bo i després de diversos canvis de canals, ens mirem i gaire
bé tots tres alhora diem “a dormir”! I esclatem a riure.
Uns petons de bona nit, raspall de dents i al llit. Amb aquells llençols...
La veritat és que m’ha costat una mica adormir-me.
Pensava com devien ser aquells temps, com vivien, com jugaven. Però tot i les desgràcies, he vist un avi que a la seva manera també va ser feliç.
Amb tot el que tinc jo, no tinc dret a no ser-ho!
Era tot de color negre. Finalment vaig decidir obrir els ulls a poc a poc. Dins l’estómac tenia un sentiment rar de por, d’incògnita i de misteri. Un cop amb els ulls oberts em vaig mirar i vaig mirar al meu voltant. No em quadrava res; n’hi havia cents, o fins i tot mils, idèntics a mi.
El primer que vaig notar va ser que unes figures molt grosses m’estiraven amunt i avall. No entenia res, estava sol, no coneixia ningú; en aquells moments sí que tenia por. Era molt estrany. Era por que no em pogués integrar bé en aquell lloc. Veia que tots estaven en diferents grups i jo allà sol. Em sentia desplaçat. Finalment, va acostar-se’m una rèplica meva, però era estranya, de color rosa. Es veia molt tímida, tenia un somriure molt bonic.
Mentre se m’acostava veia que anava mirant enrere. Un dels grups reia cada cop que ella feia una passa. Se’m va apropar; vaig notar que tot jo tremolava com una fulla. I si em venia a fer fora d’allà? I si em venia a dir que era molt lleig? I si em venia a picar?
Després de pensar tot això, vaig notar una escalfor a l’esquena, una presència. Era ella. Se’m va apropar encara més i em va demanar com em deia i quina edat tenia. Jo em vaig excusar tot movent les espatlles. Seguidament em va dir: “Així que ets nou?”. Ella em va dir que es deia Xtendretolenta però em va dir que li deien Xtendri. Em va ensenyar què era cada cosa; es veu que tot allò era una fàbrica i que nosaltres n’érem el producte.
Jo la vaig mirar amb cara de no entendre res. Com que el producte? Em va explicar que jo havia estat creat en aquella mateixa fàbrica i que si m’havien creat al matí devia tenir aproximadament 3 anys. Jo li vaig demanar com sabia tota aquella informació; però, just quan m’anava a respondre, em van agafar unes pinces negres molt du -res i grosses. S’estaven gairebé tocant, a punt de fer-se un petó i... Mentre m’agafaven vaig notar com una fusta allargada m’estampava alguna cosa a la panxa. No vaig tenir temps ni de mirar què hi posava que uns fils petits em van començar a fer pessigolles per tot el cos i em van deixar d’un color blau tirant a verd.
Més tard em van tornar a posar dins d’un lloc tot negre i em va tornar a envair la mateixa sensació del matí. Tornava a estar al mateix lloc del principi, envoltat d’éssers igual que jo. Em vaig aixecar i vaig mirar al meu voltant per veure si trobava l’Xtendri; no vaig haver de buscar més d’un minut que ja la vaig tenir allà. Em va dir: “Hola, Xamablitatni”. Jo me la vaig mirar: Què estava dient? Llavors es va posar a riure i va mirar fixament la meva panxa. “Aquest és el teu nom, però et diré Xamabli”.
Ja estava dissenyat i gairebé acabat, a punt per ser empaquetat. A cada caixa érem tretze xiclets, jo quasi no hi cabia. Sort que em va tocar compartir caixa amb l’Xtendri i l’Xconti, que era molt rialler i divertit.
Ja havien passat sis dies i jo ja tenia divuit anys. Estava molt cansat, se’m feia molt pesat. Els segons em passaven com minuts, els minuts com hores, les hores com dies i els dies com anys. Allò era llarguíssim! Quan ja havia perdut l’esperança i em pensava que ens podriríem dins d’aquella caixa, va arribar una mena d’objecte molt gros i llarg. Jo no n’havia vist mai cap d’igual. Un altre xiclet que estava al meu costat, quan va veure’m aquella cara de bocabadat i al·lucinat em va explicar que allò era un camió i que portava els xiclets que teníem 18 anys o més cap al nostre destí, en el nostre cas la botiga! I que, amb una mica de sort, aquell seria el nostre camió. També em va explicar que aquell camió només podia portar set caixes per dia i que per això ens havíem hagut d’esperar tant.
l sí, aquell xiclet havia encertat! Unes mans molt grosses van agafar la nostra caixa. Tots els xiclets vam començar a anar d’una banda a una altra sense parar. De cop el moviment es va aturar i un xiclet, amb molta alegria, va exclamar: “Per fi dins del camió!”.
El viatge va ser llarg, unes 4 hores aproximadament, però a mi em va passar volant. Vam estar parlant tot el trajecte. Vam fer suposicions sobre les botigues on podríem anar: una que hi haguessin gormanderies, que es veu que eren dolces com nosaltres però que es podien empassar; el forn de pa, em van explicar que era la botiga més avorrida perquè estaves envoltat de diversos trossos de farina que només feien que roncar; o potser un locutori, divertit i animat durant el dia, però fúnebre i fosc durant la nit, això em creava bastant mal rotllo. De cop es
va fer un silenci i una caixa que teníem el costat va dir:
“Cinc minuts i arribem”. Nosaltres volíem que ens toqués la botiga de xuxes. Vam fer un pacte amb tots els de la caixa: ens agafaríem de les mans i no ens deixaríem fins que arribéssim a la botiga. Un cop ens van haver deixat, vam obrir els ulls. Visca! Havíem tingut sort! Ens havia tocat la botiga de llaminadures. El nom de l’establiment era Xauxu i estava situat al carrer principal de Berga, el carrer Major. En entrar-hi, tots els altres productes ens van mirar malament, defensaven el seu territori. Nosaltres els vam somriure amistosament. No veníem a fer-los mal. No volíem mals rotllos, baralles... Només els volíem conèixer.
Ja dins la botiga, uns éssers molt grans i amb mala cara ens van agafar de mala manera i ens van bolcar a tots tretze dins d’una espècie de bol fondo. Vam tenir sort, aquell lloc era més ample i tou comparat a l’espai on havíem estat fins ara. No ens podíem queixar.
Quan vam estar instal·lats, vam sentir unes veus que deien “fins demà!” i, de cop, un soroll molt fort. Estaven abaixant la porta per tancar la botiga.
Després d’un petit silenci, vam sentir la veu del núvol de sucre: “Voleu que us ensenyi la botiga?”. Nosaltres li vam dir que sí. Aquell núvol era diferent; tots els altres eren de color rosa xiclet, en canvi ell... era rosa fúcsia.
En un tres i no res ens va haver mostrat l’establiment. També ens va explicar que era una botiga amb molta clientela, on els productes no hi passaven massa temps —dues setmanes a molt estirar—; tret d’ell, que portava molt temps allà, ja que la gent no el volia perquè era diferent i deien que era dolent.
Tenia raó aquell núvol. L’endemà, quasi sense ni adonar-nos-en, van agafar un dels xiclets que havia estat compartint caixa amb nosaltres. On aniria?
Ja em tornaven a envair dubtes i preguntes sense resposta. Vaig decidir no pensar-hi més, segurament d’aquí poc ja ho comprovaria jo mateix.
L’endemà, quan em vaig despertar, la botiga tornava a estar plena de gom a gom. Abans que tingués temps d’obrir els ulls, unes mans molt enganxoses i petites m’agafaven i em sacsejaven sense parar. Em van posar dins d’una jaqueta. Jo no tenia ni idea d’on anàvem, però esperava que fos a prop perquè m’estava marejant.
Aquella nena no parava de saltar.
De sobte els salts es van aturar i vaig sentir que una dona molt grassa deia: “Leia, espera a menjar-te’l després de dinar”. La nena va acceptar. Com? Menjar-me?
No entenia res, un altre cop.
Al cap d’una hora la nena va tornar, i, pum!, jo ja era dintre seu. Quin fàstic! Aquella nena em feia mal. Feia bombolles i em petava. Jo m’enganxava a les seves dents, ella em movia d’una banda a l’altra i feia molt soroll. Al cap d’una estona vaig notar que no em trobava bé, ja no era elàstic, ja no feia bombolles, els ulls se’m tancaven... Ja era a l’altre món!