Les tres obres premiades per Liven en prosa narrativa de 4t, 5è i 6è de primària

Un cop acabades les festes de Nadal, la Joana va recollir totes les figuretes del pessebre, embolicades amb paper de cuina, cadascuna a la seva caixeta, esperant tot un any per ser desembolicades i posades altra vegada damunt de la tauleta del menjador. Les figuretes van estar xerrant una bona estona: 
—Has vist què mengen per Nadal? —va dir el romà Clàudius.
—Sí, és molt estrany! Tot el dia mengen! —va dir la pastora del xai. 
—Que maca la Joana quan va dir el vers de Nadal que havia après a l’escola! —va dir el rei ros.
—I van parlar de mi —va dir el rei negre.
—I aquell animal tan gros que va venir a la nit de Reis?—va dir Sant Josep.
—Era el meu camell que venia a portar els regals!—va dir el rei blanc.
La conversa va anar durant tota l’estona que la Joana va plegar les boles de Nadal de l’arbre.
Quan ja estava precintant l’última caixa de les llums, el pescador es va adonar que faltava una figureta.
—No heu trobat a faltar cap figureta? —va dir el pescador. 
—Jo ja fa estona que no sento cap oloreta —va dir la padrina, mentre feia una bufanda pel pastor Rabadà.
—Oi tant —va dir la mare de Déu—. Falta el caganer! 
De cop es va anar tancant la caixa fins que va quedar tot fosc. Faltaven un pilot de mesos perquè aquella caixa es tornés a obrir.
El caganer havia quedat fora de la caixa i hauria d’esperar gairebé tot un any per trobar-se amb els seus companys del pessebre. No podria jugar amb el nen Jesús, ni aprendre a pescar amb el pescador, ni ajudar la padrina a triar la llana..., estava molt trist.
De cop la Joana va veure que una figureta havia quedat allà al racó i li va fer mandra tornar a treure les caixes i posar la figureta a dins.
S’hi va acostar i va veure que era el caganer, i va decidir posar-lo a la vitrina de casa, davant de les figuretes de porcellana que tenia la mare.
EI caganer, tot i que estava trist, va pensar que seria un any ben diferent quan va sentir el pallasso, el souvenir de París que havia portat la tieta Carme:
—Ep, noi, aquí som tots molt nets i polits!
Les nines russes van riure per sota el nas.
La màscara veneciana va arronsar el nas.
Començava una nova aventura pel caganer.
Al cap d’uns mesos les figuretes del pessebre van rebre una carta:
Benvolguts amics,
com ja us deureu haver adonat, m’he quedat fora de la caixa, estaré tot l’any a la vitrina de casa amb d’altres figuretes que han anat arribant d’altres viatges, totes m’han acollit molt bé. Al principi no els vaig agradar gaire, com quan vaig arribar al pessebre, això de ser caganer ja ho té, però ara ja riem molt. 
La família de la Joana és molt simpàtica, sempre estan de festa, aniversaris, sants, berenars amb les amigues de la Joana, partides de Scalextric, jocs de taula amb els avis... Però el moment més divertit és quan vénen els seus cosins i fan els pastorets, es disfressen de dimonis, i n’hi ha un que va com tu, Rabadà.
Fa uns dies hi va haver el Carnestoltes. La Joana i la seva família es van disfressar d’extraterrestres i anaven tots verds.
Segons m’han explicat les figuretes hi ha moltes festes: la mona, Sant Jordi, la Patum, Sant Joan, els Elois, la Gala de Queralt, la Festa dels Bolets...
Bé ja us tornaré a escriure però estic molt bé. Records de l’arbre de Nadal que va fer la Joana quan tenia 7 anys, també havia vingut al pessebre, però des de llavors que és a la vitrina, espero que no em passi el mateix.
Fins aviat i salut!
Les figuretes, després de llegir la carta, van quedar més tranquil·les, impacients per rebre la propera carta del caganer.


 
—Ja torna a passar. No! Una altra vegada no, si us plau! PUM, PUM!!
—Ei, papa, ajuda’m si us plau! Estic atrapada aquí baix!
—Aguanta, filla! Ara t’ajudo.
—Ai quin mal! No puc moure la cama!
—Vinga, filleta. Hem de ser valents. Ja som molt a prop de la frontera. Hem de continuar caminant. Confia en mi!
Hola em dic Miriam, tinc 9 anys i sóc d’Alep, una bonica ciutat al nord de Síria. Ja fa molts dies que ens han ensorrat la casa i diu el meu pare que hem de marxar de la ciutat i passar la frontera. Jo no sé ni tan sols què és una frontera, però diu que si passem la frontera hi trobarem moltes més oportunitats de viure i un món millor. Jo no vull marxar però si ho diu el meu pare estic segura que ho serà. Haurem de caminar molts quilòmetres, però no em fa res. Sóc molt valenta jo.
Avui hem arribat a Hraytan. Portem gairebé una setmana caminant i hem avançat molt poquet. Encara ens falten molts quilòmetres per arribar a Turquia, que és on volem arribar. Ens fan molt mal els peus, tenim molta set i molta gana però no podem parar.
Quan entràvem a la ciutat d’A’zaz, el meu pare s’ha desmaiat i no respon. Estic molt nerviosa! Feia dies que no es trobava bé i just abans de caure m’ha dit que hauria de seguir jo sola i m’ha donat una mena de rellotge que té dues agulles i unes lletres al voltant. M’ha dit que sempre, trobés el que trobés, havia de seguir la fletxa quan senyalés la lletra W. No sé per què ho he de fer però segur que és important. M’ha semblat que s’estava acomiadant.
El meu pare estimat és mort. Jo he de seguir tota sola.
M’hauré d’aguantar les llàgrimes i reunir forces per continuar. Abans de morir m’ha dit que pensés que només està dormint i que sempre, passés el que passés, el portaria al meu cor.
Ahir vaig tenir un ensurt molt gran passant per un poble abandonat. Un gat famolenc que remenava entre les runes em va saltar al damunt. Em va esgarrapar i volia mossegar-me però jo vaig agafar una pedra molt grossa i li vaig donar un cop molt fort al cap. El vaig matar i em va saber molt greu. Aquell dia vaig poder menjar algunacosa. Estic espantada perquè em comporto de manera que no m’hauria pensat mai.
Ja feia molt de temps que caminava i tenia molta set.
Em va semblar sentir el soroll del mar. Vaig córrer i córrer fins que el vaig veure darrere uns turons. M’hi vaig acostar ràpidament. Hi vaig ficar les mans per fer cullereta i beure aigua. Estava molt salada però era aigua i jo estava morta de set. Inconscientment vaig anar entrant a l’aigua. Cada vegada una mica més endins fins que l’aigua em va tapar sencera. No sabia què fer. No podia sortir. M’ofegava.
Em vaig despertar estirada a la coberta d’un vaixell enorme. Algú m’agafava la mà i em parlava en una llengua estranya. Algú que parlava com jo em va explicar que m’havien trobat inconscient flotant al mar. Em van preguntar quants anys tenia. Vaig contestar que no ho sabia.
Amb els mesos que havia passat caminant havia perdut totalment la noció del temps. Em van portar a un metge i em van dir que tenia uns 10 anys. Quan vaig estar més recuperada em van portar a un centre d’acollida on hi havia altres nens i nenes com jo.
Allà vaig esperar, esperar i esperar fins que un dia em van presentar un noi i una noia i em van explicar que aquella parella serien els meus nous “pares” i aniria a viure amb ells. Jo no volia uns nous pares, jo només volia tornar a casa!
Ara visc en una casa nova i bonica però trobo a faltar moltíssim el meu pare i la meva caseta d’Alep. Ell em va dir que fes el que fes em tindria al seu cor i ell al meu cor i amb aquesta idea visc cada dia.
Acabo amb un missatge per a la gent que ho vulgui escoltar. Per a aquells que es queixen que no volen acabar-se el plat; als qui no donen gràcies a Déu per tot el que tenen, que pensin en la gent que s’està morint arreu del món, que pensin en els nens i les nenes petits ofegant-se al mig del mar.

 
Explica una llegenda de Casserres, que fa molts, molts anys, al campanar de l’església del poble, hi passaven coses ben curioses i estranyes. El mossèn del poble era un home calb, baix, rabassut i molt xerraire. Li agradava molt ser el mossèn de Casserres, que era un poble envoltat de camps verds, a la
comarca del Berguedà. Tenia un ajudant molt esprimatxat i home de poques paraules. Era l’encarregat de tocar les campanes de l’església. Ho feia cada dia, sortís el sol, plogués o nevés.
Un dia ennuvolat d’hivern, dos busca-raons del poble van començar a empaitar l’ajudant del mossèn, el Nicolau, increpant-lo a tort i a dret. El pobre va fugir a correcuita i es va amagar al campanar, darrere de la campana més gran. Però els dos busca-raons, molt llestos i famèlics de fer ximpleries, el van trobar. Se’l van mirar de fit a fit i, de cop, van començar a empentar-lo i el noiet va començar a tirar enrere fins que va caure del campanar, més ràpid que un llamp. Va quedar estès al terra amb els ulls mig oberts, fins que va fer un últim sospir i els va tancar per sempre. Els dos busca-raons van marxar corrents. Es va fer un funeral molt trist i tota la gent del poble va anar-hi. Ningú entenia el que havia passat, era un misteri curiós. El mossèn va agafar-ne un altre, però no era ni la meitat de bo.
A partir d’aquell moment les campanes de l’església repicaven a deshora.
Un dia, mentre el mossèn estava fent missa amb l’ajudant fent d’escolà, ben plantat al seu costat, les campanes van començar a dringar. Quan va acabar l’ofici i tothom havia marxat, el mossèn, tot amoïnat, va pujar les estretes escales cap al campanar i quan hi va arribar, no va veure res d’estrany. Va pensar que eren imaginacions seves. De cop i volta, va sentir uns crits que venien del carrer i va baixar com un coet. La jove mestressa del forn de pa de la plaça cridava ben esparverada. L’alcalde intentava calmar-la com podia.
Un cop més tranquil·la, va explicar que, mentre ella coïa el pa al forn de llenya, li havien entrat a robar i que li havien pres tots els cèntims. Fins i tot, havien obert totes les bosses de farina i les havien escampat per tot arreu.
El forn semblava un desori de dalt a baix. Tot i així, havia tingut temps de poder veure com sortien dos vailets per la porta a corre-cuita i ben carregats de bosses. Malauradament, no havia pogut arribar a veure’ls la cara. El desastre ja estava fet!
Uns dies més tard, un vespre fosc i emboirat, mentre el mossèn sopava amb el seu ajudant, van tornar a sentir repicar les campanes. Tots dos es van quedar sense paraules davant d’aquell fet que es tornava a repetir.
Van pujar d’una revolada cap al campanar, però tot era tranquil, i no hi havia ningú més que ells dos. Sense esperar-s’ho, van veure una petita lluentor que sortia de la campana més gran i desapareixia. Tots dos es van mirar de fit a fit, pensant cada un que havien estat imaginacions seves. En aquell moment, va sonar el timbre de la rectoria i van baixar les escales ben lleugers. Era l’alcalde, ben amoïnat perquè havia rebut un avís de la desaparició
del seu nebot, el Xisquet; tenia catorze anys i no havia tornat encara a casa, i tenint en compte l’hora que era, la preocupació dels pares anava augmentant. El mossèn es va posar les mans al cap. Es van reunir tots els vilatans i amb llanternes van sortir a buscar el noiet desaparegut.
Després d’hores i hores buscant, l’angoixa s’anava apoderant de tots els casserrencs. A la llunyania, es va sentir un crit esgarrifós; provenia de la granja de porcs de l’alcalde. Hi van anar tots en un tres i no res! En arribar-hi tot era ben fosc, no se sentia ni una mosca. Ni tan sols el rondineig dels porcs. L’alcalde va obrir els llums i van veure el pobre Xisquet ben arraulit enmig de dos garrins; era ben ple de blaus i esgarrinxades per tot el cos. Li havien donat una bona estomacada. Plorava com un nen petit. Se’l van emportar al metge a passes de gegant. Un cop el noi va estar una mica més sencer, va poder explicar el que li havia passat. Dos nois l’havien començat a increpar quan tornava cap a casa. Li volien prendre l’entrepà que menjava. Ell, en negar-s’hi, va començar a rebre insults i empentes. Finalment, li havien robat l’entrepà i la bossa que portava; havien agafat una corda i li havien lligat als peus per després arrossegar-lo un bon tros fins a la granja de porcs. L’havien deixat ben estès enmig de la cort, ben adolorit. El Xisquet, per sort, va poder veure les cares dels dos buscabregues. Un cop les va descriure, el mossèn i l’alcalde no se’n sabien avenir. Un poble com aquell, tan tranquil com sempre havia estat... Tots dos ja sospitaven que els dos buscabregues eren els culpables dels últims aldarulls.
De sobte, les campanes van començar a repicar i repicar altra vegada, aquest cop ben fort. Tothom va enlairar el cap vers el campanar i van veure una lluentor blanca difuminada que es passejava d’una campana a l’altra, sense parar. També van veure dues ombres humanes.
La lluentor semblava que les perseguís. Sense ningú esperar-s’ho, les dues ombres van caure per la finestra del campanar, sentint-se un terrabastall esgarrifós.
Tothom va córrer cap a l’església i van trobar dos vailets ben estesos al terra, ja sense alè. El pobre Xisquet va fer un crit d’espant, en reconèixer als seus dos perseguidors.
Tothom estava que no s’ho creia, quan de sobte, la lluentor del campanar, es va anar fent més i més gran, fins i tot va semblar que se sentia una suau riallada... La lluentor es va anar difuminant fins a desaparèixer del tota la foscor.
Es van emportar els cossos i se’ls va fer un enterrament digne, poc merescut.
Ningú sabia el perquè, però, des d’aquell dia, ja no van tornar a haver-hi desgràcies al poble i ningú més va tornar a sentir a repicar les campanes a deshora. La tranquil·litat tornava a regnar a les terres de Casserres.
Tot i així, el mossèn tenia ben clar que aquella riallada que havia sentit aquella nit fosca, era la del seu difunt ajudant Nicolau. El seu esperit encara rondava per l’església i havia fet pagar ben car als dos buscabregues, les seves malifetes.
I diu la llegenda, que des del campanar de Casserres, les nits de lluna plena, i nit clara i tranquil·la, tot sovint encara es pot sentir la suau riallada del pobre Nicolau...