21
de març
del
2017
Actualitzat
a les
11:55h
Fa uns anys vaig assistir a unes jornades a Àurea Social (un projecte autònom de la Cooperativa Integral Catalana) on es presentava una nova forma d'entendre la Justícia i les diverses maneres de resoldre, abordar, reconciliar i reintegrar les persones implicades i afectades per un delicte; -tal com van fer els ponents de les jornades, d'ara en endavant parlaré d'ofenses i no de delictes, si em permeteu-.
Doncs en aquestes jornades es plantejava i es debatia sobre el concepte de Justícia Restaurativa, proposant com a eix central l' implicació de la comunitat -o potser cal dir més aviat dels grups de treball, oberts a tots els agents interessats- en la resolució dels conflictes, ofenses o agressions que es produeixen en el sí d'una comunitat determinada.
En la justícia punitiva es parla de delicte/delinqüent i es jutgen els seus actes ofensius o agressions no sols com una violació dels drets o de la integritat de terceres persones, sinó que també jutja la violació de les lleis i normes d'un Estat per part d'un individu. L'Estat tipifica les conductes inadequades elaborant codis penals, que castiguen amb privació de llibertat o altres mesures correctives a les persones responsable de tals delictes.
Aquesta perspectiva en comptades ocasions (per no dir en cap, pràcticament) aporta solucions apropiades a les necessitats integrals de les víctimes, tampoc a les del conjunt de la comunitat ni molt menys atén les necessitats del responsable de la ofensa.
Per contra, la Justícia Restaurativa aborda de forma crítica i amb una visió clarament transformadora i humanista els defectes de la justícia punitiva, així com el context polític i econòmic en què es sustenta aquesta i en desgrana les evidents arbitrarietats o els abusos exercits per totes dues esferes de poder. No es banal la dita popular que diu: “els sobres no en surten, els rics mai hi entren”, a les presons és clar com està quedant evidenciat amb les notícies que ens arriben.
la Justícia Restaurativa tracta de corregir aquests greuges a través de fomentar la participació ciutadana en la vida comunitària, és a dir als nostres pobles, ciutats i viles, aportant elements per repensar, per desaprendre, re-aprendre nous marcs teòrics per finalment crear noves cosmovisions i estratègies per tal de donar solucions tant a les parts afectades d'una ofensa o conflicte, així com les mesures que permetin la restitució o reparació del dany que han sofert, i la posterior restauració o rehabilitació de la persona agressora. Sota aquest prisma totes les parts viuen un procés complexe, que culminaria en establir una voluntat compartida per tal trobar mecanismes de resolució, reparació i reconciliació de les parts implicades.
Fomentar aquesta perspectiva no vol dir no entendre o atendre les immenses dificultats o barreres de cadascú en els moments inicials i les legítimes raons per mostrar resistències o inclús negar-s'hi.
La qüestió essencial és defensar una solució diametralment oposada a la essència de la justícia punitiva, precisament perquè aquest enfoc que proposo tracta de no jutjar amb un sentiment de venjança ni de càstig precisament; a cas analitza la situació, escolta les parts, les acompanya en el procés, detecta les necessitats de la part afectada i corregeix els desequilibris dels infractors defensant la Justícia en en el seu sentit més essencial. No sols permet la reinserció efectiva del subjecte agressor dins la seva comunitat, sinó també destaca la valentia i qualitat humana dels agredits, del seu entorn i de la comunitat implicada en els grups de treball.
Evidentment la persona agressora ha d'acceptar i comprometre's a seguir unes mesures encaminades, primer a satisfer les demandes i necessitats de les persones afectades per la seva ofensa , la dels seus familiars i entorn, així com portar a terme les accions reparadores pertinents: serveis en benefici de la comunitat, o de les persones afectades per l'ofensa i als familiars dels mateixos... També ha de comprometre's, evidentment amb les mesures auto-reparadores: tractaments terapèutics, accions re-educadores, estricte seguiment mèdic, demanda sincera de perdó, tant a la comunitat com a les persones que han patit el dany o bé tot allò que les parts implicades acordin i creguin necessari, sota el acompanyament dels membres del grup de treball.
Aquesta perspectiva no delega a priori en les administracions estatals de justícia la resolució dels desequilibris que afecten la convivència d'una comunitat, degut a una ofensa d'algú en particular. És la pròpia comunitat qui acompanya, escolta a les parts, atén les demandes de les persones afectades i acompanya la persona responsable de l'ofensa en el seu procés de rehabilitació i de la corresponent reparació.
Escric aquestes línies arran de la commoció que m'ha generat l'agressió que va patir una parella homosexual a les portes de la discoteca la General de Berga. Commocionat perquè no puc concebre ni entendre que existeixi gent que reaccioni violentament davant un acte d'amor entre dues persones, commocionat per les imatges de les persones agredides i l'estat en què van quedar, commocionat per l'impacte mediàtic d'aquest trist succés, commocionat perquè malgrat no conèixer la persona agressora, sí que conec als seus familiars (el pare el recordo amb afecte, ja que va ser professor meu i perquè va ser qui em va despertar l'interès pels fets històrics, també ens va animar i ensenyar a desenvolupar el sentit crític i defensar l'opinió pròpia i recordo a més que era un home amb un gran sentit del humor i ens feia riure sovint amb les seves ocurrències. La mare, tot i no ser professora meva en cap etapa, també la conec ja que exercia de mestra a la mateixa escola).
Commocionat també per l'article publicat per la mare del agressor en un diari de gran tirada mesos abans que es produís aquesta darrera ofensa del seu fill. Commocionat pel què hi relata en aquest escrit, commocionat per l'absolut abandó de les autoritats mèdiques a les demandes dels seus progenitors i un llarg etcètera.
Ara bé... he tractat que la commoció no em deixés en estat de xoc, tampoc he volgut parar atenció ni manifestar les idees viscerals que genera un fet com aquest en els moments inicials, ans el contrari, m'he donat temps, he tractat de prendre distància i finalment he optat per redactar aquesta reflexió.
Els qui em coneixeu o sou amics meus, sabeu que jo tinc diagnosticat un trastorn mental del espectre bipolar i que gràcies a la meva família, als costosos professionals privats que van posar al meu abast, a la infinita paciència i estima que m'han donat en els moments més difícils i també a unes qualitats humanes que em són pròpies o innates que m'han permès gestionar i adquirir consciència de com viure una vida el més normalitzada possible. També els més íntims sabeu que jo he patit algun ingressés forçat a petició de la meva família o dels metges i professionals sanitaris.
També sabeu que mai he estat una persona agressiva, almenys físicament... tot i que reconec que en circumstàncies límit he pogut exercir certa agressivitat verbal, sobretot amb els professionals sanitaris; us he explicat també que he patit subjeccions mecàniques que considero injustificades o desmesurades i abusos puntualment per alguns membres del personal sanitari dels hospitals on he estat ingressat.
Reconèixer la malaltia i créixer humanament significa lluitar per no perdre el punt de vista propi sobre el que hauria de ser, tant a nivell personal com social i comunitari. També implica una certa dosis d'acceptació del problema, ja que els estereotips socials al voltant de la malaltia mental dificulten aquest assumir els problemes que genera. Vull manifestar que no puc concebre que personalitats violentes (maltractadors, homòfobs, racistes i altres personalitats agressives que alteren la convivència i la pau) no se'ls apliqui aquest protocol de tractament o ingrés forçat com es fa en els casos de trastorns dels estats de l'ànim, per exemple. A cas em normalitzat socialment la violència? Si en casos com el meu prevenen que no prengui mal jo mateix o terceres persones, com és que en la violència explícita no s'actua fins que la sang ha arribat al riu, o fins que els fets surten per televisió?
La meva participació en els col·lectius i en les lluites dels moviments socials per tal de fer possible una societat més justa, més solidària, més culta, més conscient de sí mateixa i més integradora m'ha servit per no defallir i mantenir viva la flama de l'esperança.
Per tant, tracto de sentir empatia amb totes les parts implicades. Malgrat les contradiccions que em genera defensar aquesta posició per la suposada defensa que faig també de la persona agressora. Cal dir que em solidaritzo primer i per sobre de tot amb les víctimes de l'agressió: tothom té dret a ser, fer o estimar a qui vulgui, on vulgui i com vulgui. Amb la família dels agredits, sento meva la seva ràbia, la seva impotència, el seu dolor i la seva set de justícia. Empatia cap els familiars de l'agressor a qui conec, a qui aprecio, respecto i agraeixo els coneixements i valors que m'han transmès (vull donar les gràcies al Ferran Badal, de tot cor... malgrat haver sofert fracàs escolar, potser perquè no tots els professors eren com ell ensenyant). Puc comparar el vostre dolor amb els dels meus pares i germans quan van aparèixer el meus primers brots a la primera joventut i jo no acceptava la malaltia i no feia gaire cas a ningú....
Sols des d'aquesta experiència subjectiva és que puc explicar el meu convenciment de que el noi agressor necessita ajuda i una darrera oportunitat. Si rebutgés totes les mesures proposades i no mostrés cap mena de penediment, llavors sí que no hi hauria cap més sortida que aplicar una solució de caràcter punitiu i privar-lo de llibertat. Però permeteu-me sentir cap aquesta mena de joves la meva més humana i sincera compassió; Ara bé si aquest fet serveix perquè s'adoni de la gravetat de la seva conducta, mostra voluntat per reparar el dany i admet el seu error comprometent-se a un treball terapèutic, igualment li seguiré exigint com a membre de la comunitat berguedana, un rotund sincer i clar penediment, una reparació del dany causat, un acceptar ajuda i enfrontar els seus monstres, una acceptació del què li passa i una clara predisposició a escoltar els qui l'estimen, així com a seguir tot allò que li sigui prescrit per tal d'esdevenir una persona íntegra.
Faig, doncs, una crida a les víctimes, a llurs familiars, amics i entorn, així com al conjunt de la població berguedana interessada a abordar aquest trist succés de la manera més humanista possible.
No resoldrem res (almenys a llarg termini) confiant en la justícia punitiva i fent que aquest noi acabi a la garjola. Us animo a crear un grup de treball per reflexionar sobre aquest concepte tant ambiciós com és el de la Justícia Restaurativa i que entre totes i tots donem exemple de com abordar els conflictes amb una perspectiva humanista, comunitària i restaurativa. Tota persona té dret a viure lliurement el seu amor amb qui, com, quan, i on vulgui, o viure lliurement la seva identitat cultural o de gènere i cap agressió sigui el motiu que sigui pot ser justificada o obviada.
Ara bé partint de la meva experiència vital també defenso el dret a la rehabilitació i reparació del mal fet per una persona immadura que no ha acceptat mai l'ajuda que se li ha ofert i qui no accepta ni veu que pateix una gravíssima malaltia. Agredir altres persones hauria de suposar un ingrés immediat i un tractament si cal forçat i rigorós. Més quan aquesta no ha estat la seva primera acció violenta, on han pres mal terceres persones.
Un altre món és possible, no ho he dubtat mai... tampoc en aquests temps tant tristos que ens ha tocat viure, en què la violència és estructural i sistèmica. Els berguedans tenim l'oportunitat de donar exemple en la resolució comunitària dels conflictes de la nostra ciutat. Un exemple que serveixi alhora de mirall per a la república catalana per la qual lluitem i en projectem els seus possibles nous horitzons o un dels futurs pilars bàsics: la Justícia Restaurativa.
Hanafi El Kadaoui, veí de Berga
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a redaccio@naciobergueda.cat, seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones
Doncs en aquestes jornades es plantejava i es debatia sobre el concepte de Justícia Restaurativa, proposant com a eix central l' implicació de la comunitat -o potser cal dir més aviat dels grups de treball, oberts a tots els agents interessats- en la resolució dels conflictes, ofenses o agressions que es produeixen en el sí d'una comunitat determinada.
En la justícia punitiva es parla de delicte/delinqüent i es jutgen els seus actes ofensius o agressions no sols com una violació dels drets o de la integritat de terceres persones, sinó que també jutja la violació de les lleis i normes d'un Estat per part d'un individu. L'Estat tipifica les conductes inadequades elaborant codis penals, que castiguen amb privació de llibertat o altres mesures correctives a les persones responsable de tals delictes.
Aquesta perspectiva en comptades ocasions (per no dir en cap, pràcticament) aporta solucions apropiades a les necessitats integrals de les víctimes, tampoc a les del conjunt de la comunitat ni molt menys atén les necessitats del responsable de la ofensa.
Per contra, la Justícia Restaurativa aborda de forma crítica i amb una visió clarament transformadora i humanista els defectes de la justícia punitiva, així com el context polític i econòmic en què es sustenta aquesta i en desgrana les evidents arbitrarietats o els abusos exercits per totes dues esferes de poder. No es banal la dita popular que diu: “els sobres no en surten, els rics mai hi entren”, a les presons és clar com està quedant evidenciat amb les notícies que ens arriben.
la Justícia Restaurativa tracta de corregir aquests greuges a través de fomentar la participació ciutadana en la vida comunitària, és a dir als nostres pobles, ciutats i viles, aportant elements per repensar, per desaprendre, re-aprendre nous marcs teòrics per finalment crear noves cosmovisions i estratègies per tal de donar solucions tant a les parts afectades d'una ofensa o conflicte, així com les mesures que permetin la restitució o reparació del dany que han sofert, i la posterior restauració o rehabilitació de la persona agressora. Sota aquest prisma totes les parts viuen un procés complexe, que culminaria en establir una voluntat compartida per tal trobar mecanismes de resolució, reparació i reconciliació de les parts implicades.
Fomentar aquesta perspectiva no vol dir no entendre o atendre les immenses dificultats o barreres de cadascú en els moments inicials i les legítimes raons per mostrar resistències o inclús negar-s'hi.
La qüestió essencial és defensar una solució diametralment oposada a la essència de la justícia punitiva, precisament perquè aquest enfoc que proposo tracta de no jutjar amb un sentiment de venjança ni de càstig precisament; a cas analitza la situació, escolta les parts, les acompanya en el procés, detecta les necessitats de la part afectada i corregeix els desequilibris dels infractors defensant la Justícia en en el seu sentit més essencial. No sols permet la reinserció efectiva del subjecte agressor dins la seva comunitat, sinó també destaca la valentia i qualitat humana dels agredits, del seu entorn i de la comunitat implicada en els grups de treball.
Evidentment la persona agressora ha d'acceptar i comprometre's a seguir unes mesures encaminades, primer a satisfer les demandes i necessitats de les persones afectades per la seva ofensa , la dels seus familiars i entorn, així com portar a terme les accions reparadores pertinents: serveis en benefici de la comunitat, o de les persones afectades per l'ofensa i als familiars dels mateixos... També ha de comprometre's, evidentment amb les mesures auto-reparadores: tractaments terapèutics, accions re-educadores, estricte seguiment mèdic, demanda sincera de perdó, tant a la comunitat com a les persones que han patit el dany o bé tot allò que les parts implicades acordin i creguin necessari, sota el acompanyament dels membres del grup de treball.
Aquesta perspectiva no delega a priori en les administracions estatals de justícia la resolució dels desequilibris que afecten la convivència d'una comunitat, degut a una ofensa d'algú en particular. És la pròpia comunitat qui acompanya, escolta a les parts, atén les demandes de les persones afectades i acompanya la persona responsable de l'ofensa en el seu procés de rehabilitació i de la corresponent reparació.
Escric aquestes línies arran de la commoció que m'ha generat l'agressió que va patir una parella homosexual a les portes de la discoteca la General de Berga. Commocionat perquè no puc concebre ni entendre que existeixi gent que reaccioni violentament davant un acte d'amor entre dues persones, commocionat per les imatges de les persones agredides i l'estat en què van quedar, commocionat per l'impacte mediàtic d'aquest trist succés, commocionat perquè malgrat no conèixer la persona agressora, sí que conec als seus familiars (el pare el recordo amb afecte, ja que va ser professor meu i perquè va ser qui em va despertar l'interès pels fets històrics, també ens va animar i ensenyar a desenvolupar el sentit crític i defensar l'opinió pròpia i recordo a més que era un home amb un gran sentit del humor i ens feia riure sovint amb les seves ocurrències. La mare, tot i no ser professora meva en cap etapa, també la conec ja que exercia de mestra a la mateixa escola).
Commocionat també per l'article publicat per la mare del agressor en un diari de gran tirada mesos abans que es produís aquesta darrera ofensa del seu fill. Commocionat pel què hi relata en aquest escrit, commocionat per l'absolut abandó de les autoritats mèdiques a les demandes dels seus progenitors i un llarg etcètera.
Ara bé... he tractat que la commoció no em deixés en estat de xoc, tampoc he volgut parar atenció ni manifestar les idees viscerals que genera un fet com aquest en els moments inicials, ans el contrari, m'he donat temps, he tractat de prendre distància i finalment he optat per redactar aquesta reflexió.
Els qui em coneixeu o sou amics meus, sabeu que jo tinc diagnosticat un trastorn mental del espectre bipolar i que gràcies a la meva família, als costosos professionals privats que van posar al meu abast, a la infinita paciència i estima que m'han donat en els moments més difícils i també a unes qualitats humanes que em són pròpies o innates que m'han permès gestionar i adquirir consciència de com viure una vida el més normalitzada possible. També els més íntims sabeu que jo he patit algun ingressés forçat a petició de la meva família o dels metges i professionals sanitaris.
També sabeu que mai he estat una persona agressiva, almenys físicament... tot i que reconec que en circumstàncies límit he pogut exercir certa agressivitat verbal, sobretot amb els professionals sanitaris; us he explicat també que he patit subjeccions mecàniques que considero injustificades o desmesurades i abusos puntualment per alguns membres del personal sanitari dels hospitals on he estat ingressat.
Reconèixer la malaltia i créixer humanament significa lluitar per no perdre el punt de vista propi sobre el que hauria de ser, tant a nivell personal com social i comunitari. També implica una certa dosis d'acceptació del problema, ja que els estereotips socials al voltant de la malaltia mental dificulten aquest assumir els problemes que genera. Vull manifestar que no puc concebre que personalitats violentes (maltractadors, homòfobs, racistes i altres personalitats agressives que alteren la convivència i la pau) no se'ls apliqui aquest protocol de tractament o ingrés forçat com es fa en els casos de trastorns dels estats de l'ànim, per exemple. A cas em normalitzat socialment la violència? Si en casos com el meu prevenen que no prengui mal jo mateix o terceres persones, com és que en la violència explícita no s'actua fins que la sang ha arribat al riu, o fins que els fets surten per televisió?
La meva participació en els col·lectius i en les lluites dels moviments socials per tal de fer possible una societat més justa, més solidària, més culta, més conscient de sí mateixa i més integradora m'ha servit per no defallir i mantenir viva la flama de l'esperança.
Per tant, tracto de sentir empatia amb totes les parts implicades. Malgrat les contradiccions que em genera defensar aquesta posició per la suposada defensa que faig també de la persona agressora. Cal dir que em solidaritzo primer i per sobre de tot amb les víctimes de l'agressió: tothom té dret a ser, fer o estimar a qui vulgui, on vulgui i com vulgui. Amb la família dels agredits, sento meva la seva ràbia, la seva impotència, el seu dolor i la seva set de justícia. Empatia cap els familiars de l'agressor a qui conec, a qui aprecio, respecto i agraeixo els coneixements i valors que m'han transmès (vull donar les gràcies al Ferran Badal, de tot cor... malgrat haver sofert fracàs escolar, potser perquè no tots els professors eren com ell ensenyant). Puc comparar el vostre dolor amb els dels meus pares i germans quan van aparèixer el meus primers brots a la primera joventut i jo no acceptava la malaltia i no feia gaire cas a ningú....
Sols des d'aquesta experiència subjectiva és que puc explicar el meu convenciment de que el noi agressor necessita ajuda i una darrera oportunitat. Si rebutgés totes les mesures proposades i no mostrés cap mena de penediment, llavors sí que no hi hauria cap més sortida que aplicar una solució de caràcter punitiu i privar-lo de llibertat. Però permeteu-me sentir cap aquesta mena de joves la meva més humana i sincera compassió; Ara bé si aquest fet serveix perquè s'adoni de la gravetat de la seva conducta, mostra voluntat per reparar el dany i admet el seu error comprometent-se a un treball terapèutic, igualment li seguiré exigint com a membre de la comunitat berguedana, un rotund sincer i clar penediment, una reparació del dany causat, un acceptar ajuda i enfrontar els seus monstres, una acceptació del què li passa i una clara predisposició a escoltar els qui l'estimen, així com a seguir tot allò que li sigui prescrit per tal d'esdevenir una persona íntegra.
Faig, doncs, una crida a les víctimes, a llurs familiars, amics i entorn, així com al conjunt de la població berguedana interessada a abordar aquest trist succés de la manera més humanista possible.
No resoldrem res (almenys a llarg termini) confiant en la justícia punitiva i fent que aquest noi acabi a la garjola. Us animo a crear un grup de treball per reflexionar sobre aquest concepte tant ambiciós com és el de la Justícia Restaurativa i que entre totes i tots donem exemple de com abordar els conflictes amb una perspectiva humanista, comunitària i restaurativa. Tota persona té dret a viure lliurement el seu amor amb qui, com, quan, i on vulgui, o viure lliurement la seva identitat cultural o de gènere i cap agressió sigui el motiu que sigui pot ser justificada o obviada.
Ara bé partint de la meva experiència vital també defenso el dret a la rehabilitació i reparació del mal fet per una persona immadura que no ha acceptat mai l'ajuda que se li ha ofert i qui no accepta ni veu que pateix una gravíssima malaltia. Agredir altres persones hauria de suposar un ingrés immediat i un tractament si cal forçat i rigorós. Més quan aquesta no ha estat la seva primera acció violenta, on han pres mal terceres persones.
Un altre món és possible, no ho he dubtat mai... tampoc en aquests temps tant tristos que ens ha tocat viure, en què la violència és estructural i sistèmica. Els berguedans tenim l'oportunitat de donar exemple en la resolució comunitària dels conflictes de la nostra ciutat. Un exemple que serveixi alhora de mirall per a la república catalana per la qual lluitem i en projectem els seus possibles nous horitzons o un dels futurs pilars bàsics: la Justícia Restaurativa.
Hanafi El Kadaoui, veí de Berga
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a redaccio@naciobergueda.cat, seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones