29
de gener
del
2017
Actualitzat
a les
19:19h
La Patum és una cosa que en els berguedans desperta una certa bogeria i tots expliquem amb orgull les poques vegades que no hi hem pogut estar per alguna que altra obligació. Sóc d’aquelles que, per sort, no m’he perdut mai quasi res d’aquesta festa tan nostrada.
Amb tot ja no me la sento tant meva i enlloc de despertar-me una certa emoció quan en sento alguna peça musical el que em genera és una certa repulsió, un “ai uix, un altra vegada patum".. I pensan-t’hi molt he arribat a la conclusió que és perquè aquesta festa tan nostra i que els berguedans creiem tan important ha canviat. I algunes coses han evolucionat positivament però, en la meva opinió (i que segurament a pocs importa) moltes d’altres han involucionat.
La Patum destacava per ser una cosa única, excepcional i que havia perviscut al llarg del temps gràcies als mateixos patumaires i a la gent que hi ha dedicat moltes hores. Paradoxalment, aquells que se la senten més seva i que la consideren seva, a vegades, enlloc de fer que millori l’han fet empobrir. I ja m’explico una mica millor. El passacarrers no havia durat mai tantes hores com ara i en canvi no havia estat mai tan desorganitzat com ara. Es fa llarg i pesat i no s’acaba mai. I quan plou a bots i barrals i les figures centenàries perillen, enlloc de tenir un pla B per aturar el passacarrers pretenem que continuï igual sota el diluvi perquè la Patum no la para ni Déu. Ell no, però els homes i dones sensats haurien de fer que s’aturés. I com en jocs de taula, després de tantes hores de parada tècnica, no es reinicia a la mateixa casella sinó que s’avancen les que pertocaven en aquell tram horari.
La Patum s’acaba massa tard. Un dels al·licients de la festa consistia en arribar prou descansat per fer tots els salts, escapar-te a fer gots en bars, tornar a la Patum, fer tots els tirabols i després de la festassa i a una hora més raonable anar al passeig del Vall a seure per terra, fer mau maus , explicar-te el fantàstic que ha estat aquell passacarrers i aprofitar per veure i saludar aquella gent que, potser durant el passacarrers no has tingut la ocasió de veure. I després anar a les barraques a fer gots i parlar amb la gent i si et ve de gust estar-t’hi fins que surti el sol. Però aquest espai ja és ben mort. La Patum acaba tan tard que molta gent ja no en tenim ganes. Estem farts de Patum i de tot plegat. A part, els salts estant contats, són les places o els administradors però va tot mooolt lent. Les maces esperen les guites, les guites esperen els gegants i aquí no avança ningú. Mentrestant, com que la festa és barata i la paguem entre tots, resulta que, mentre esperen, els de les maces es permeten el luxe de fer salts extres. Total, què representa gastar uns fuets de més? I això enlloc de fer gràcia i trobar-ho un fet simpàtic desmereix la festa i la fa més pobra en tots els sentits.
I no parlem de la Patum a la plaça. Cada any més massificada, cada any més llarga i més pesada. Deu hores entre salt i salt. Molta gent de fora que ve la troba, això, llarga i pesada. Perquè entre una comparsa i una altra tens temps d’anar a fer un got i tornar. I tot plegat no fa que sigui una festa més dinàmica, al contrari, llarga i avorrida. Per no parlar dels homenatges que acostumem a fer cada any. Perdoneu, però que se les celebrin en privat les festetes i no cal tanta cagarela al mig de la plaça. Perquè encara ho fa més llarg i més pesat. Una cosa és una celebració cada 100 anys o 50 de la comparsa i l’altra ja són tantes i tantes històries. Com el tabaler que es va despedir la tira de vegades. Que sí, que gràcies, que ho ha fet molt bé tots aquests anys però no cal tanta parafernàlia.
Res, que després d’una comparsa ja hauria de sortir l’altra, que els plens ja s’haurien de començar a vestir després del minut 1 que comença la Patum i que el que no estigui vestit quan toquen els plens, aquest any no salta. Tranquils, ja ho farà el següent. I així, la Patum enlloc de durar tantes hores seria una cosa més dinàmica, bonica i un cop feta, cap al vall, a seure per terra, menjar pollastres, xurros o beure mau mau i a ballar sardanes a la matinada (que és una de les coses més excepcionals que té aquesta festa). Però tot això, berguedans patumaires, s’està perdent. I ho estem deixant perdre a una velocitat alarmant.
I a mi, què voleu que us digui, em sap greu que es perdi tot aquest espai post-Patum. No per fer més hores de Patum fem més Patum. El recorregut és el mateix, però el fem més llarg i més pesat.
Salut i bona Patum. I que es reformi ja el patronat de la Patum. Som al 2017 senyors i el caciquisme ja no hauria d’existir. I tots, absolutament tots, hauríem de fer una mica d’autocrítica de tot allò que podríem fer millor.
Neus Moneu
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a redaccio@naciobergueda.cat, seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones
Amb tot ja no me la sento tant meva i enlloc de despertar-me una certa emoció quan en sento alguna peça musical el que em genera és una certa repulsió, un “ai uix, un altra vegada patum".. I pensan-t’hi molt he arribat a la conclusió que és perquè aquesta festa tan nostra i que els berguedans creiem tan important ha canviat. I algunes coses han evolucionat positivament però, en la meva opinió (i que segurament a pocs importa) moltes d’altres han involucionat.
La Patum destacava per ser una cosa única, excepcional i que havia perviscut al llarg del temps gràcies als mateixos patumaires i a la gent que hi ha dedicat moltes hores. Paradoxalment, aquells que se la senten més seva i que la consideren seva, a vegades, enlloc de fer que millori l’han fet empobrir. I ja m’explico una mica millor. El passacarrers no havia durat mai tantes hores com ara i en canvi no havia estat mai tan desorganitzat com ara. Es fa llarg i pesat i no s’acaba mai. I quan plou a bots i barrals i les figures centenàries perillen, enlloc de tenir un pla B per aturar el passacarrers pretenem que continuï igual sota el diluvi perquè la Patum no la para ni Déu. Ell no, però els homes i dones sensats haurien de fer que s’aturés. I com en jocs de taula, després de tantes hores de parada tècnica, no es reinicia a la mateixa casella sinó que s’avancen les que pertocaven en aquell tram horari.
La Patum s’acaba massa tard. Un dels al·licients de la festa consistia en arribar prou descansat per fer tots els salts, escapar-te a fer gots en bars, tornar a la Patum, fer tots els tirabols i després de la festassa i a una hora més raonable anar al passeig del Vall a seure per terra, fer mau maus , explicar-te el fantàstic que ha estat aquell passacarrers i aprofitar per veure i saludar aquella gent que, potser durant el passacarrers no has tingut la ocasió de veure. I després anar a les barraques a fer gots i parlar amb la gent i si et ve de gust estar-t’hi fins que surti el sol. Però aquest espai ja és ben mort. La Patum acaba tan tard que molta gent ja no en tenim ganes. Estem farts de Patum i de tot plegat. A part, els salts estant contats, són les places o els administradors però va tot mooolt lent. Les maces esperen les guites, les guites esperen els gegants i aquí no avança ningú. Mentrestant, com que la festa és barata i la paguem entre tots, resulta que, mentre esperen, els de les maces es permeten el luxe de fer salts extres. Total, què representa gastar uns fuets de més? I això enlloc de fer gràcia i trobar-ho un fet simpàtic desmereix la festa i la fa més pobra en tots els sentits.
I no parlem de la Patum a la plaça. Cada any més massificada, cada any més llarga i més pesada. Deu hores entre salt i salt. Molta gent de fora que ve la troba, això, llarga i pesada. Perquè entre una comparsa i una altra tens temps d’anar a fer un got i tornar. I tot plegat no fa que sigui una festa més dinàmica, al contrari, llarga i avorrida. Per no parlar dels homenatges que acostumem a fer cada any. Perdoneu, però que se les celebrin en privat les festetes i no cal tanta cagarela al mig de la plaça. Perquè encara ho fa més llarg i més pesat. Una cosa és una celebració cada 100 anys o 50 de la comparsa i l’altra ja són tantes i tantes històries. Com el tabaler que es va despedir la tira de vegades. Que sí, que gràcies, que ho ha fet molt bé tots aquests anys però no cal tanta parafernàlia.
Res, que després d’una comparsa ja hauria de sortir l’altra, que els plens ja s’haurien de començar a vestir després del minut 1 que comença la Patum i que el que no estigui vestit quan toquen els plens, aquest any no salta. Tranquils, ja ho farà el següent. I així, la Patum enlloc de durar tantes hores seria una cosa més dinàmica, bonica i un cop feta, cap al vall, a seure per terra, menjar pollastres, xurros o beure mau mau i a ballar sardanes a la matinada (que és una de les coses més excepcionals que té aquesta festa). Però tot això, berguedans patumaires, s’està perdent. I ho estem deixant perdre a una velocitat alarmant.
I a mi, què voleu que us digui, em sap greu que es perdi tot aquest espai post-Patum. No per fer més hores de Patum fem més Patum. El recorregut és el mateix, però el fem més llarg i més pesat.
Salut i bona Patum. I que es reformi ja el patronat de la Patum. Som al 2017 senyors i el caciquisme ja no hauria d’existir. I tots, absolutament tots, hauríem de fer una mica d’autocrítica de tot allò que podríem fer millor.
Neus Moneu
Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a redaccio@naciobergueda.cat, seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones