Faces: Molt més que Rod Stewart i Ron Wood

Faces, coneguda també com The Faces, va ser una de les bandes britàniques que, per alguna d'aquestes raons incomprensibles que té el rock, no va arribar a l’ status de llegendària en comparació a d'altres grups del moment com The Who o The Rolling Stones, però van tenir una considerable influència a l'escena del rock. El seu rock en directe, amb classe i basat en la tornada a les arrels faria que moltes altres bandes  estesin influenciades pels Faces, des dels Quireboys fins a Black Crowes, passant per Aerosmith, entre molts d’altres. Formada al 1969 de les restes dels Small Faces, als anys 60 els Small Faces, amb el lideratge d’Steve Marriott, va ser una de les bandes  “mod” més populars i un excel·lent grup de pop psicodèlic. Quan Steve Marriott els va deixar per formar Humble Pie amb un altre guitarrista, el senyor Peter Frampton, Lane, havia decidit continuar amb els altres membres dels Small Faces, escurçant el nom a, simplement, Faces. Ron Wood i Rod Stewart, tots dos procedents de The Jeff Beck Group, es van unir als anteriors membres dels Small Faces, Ronnie Lane, Ian McLagan i Kenney Jones per completar la formació. 

Jeff Beck Group era una d'aquestes bandes pels mes moderns, amants de la guitarra, del blues i del virtuosisme. El Jeff Beck Group era el projecte personal de Jeff Beck, que era (i és) un virtuós tocant la guitarra, amb una gran reputació dins l'escena del rock, nomes comparable, en aquells moments, a Jimi Hendrix i Eric Clapton. Jeff Beck havia començat al 1965 amb The  Yardbirds substituint precisament a Eric Clapton quan aquest va deixar la banda. L’altre guitarra de la banda era, ni més ni menys que el senyor Jimmy Page (que més endavant formaria Led Zeppelin). Però Beck no volia compartir podi i va decidir a muntar la seva pròpia banda. Jeff Beck va reclutar a un baixista que fins aleshores era guitarrista, un tal Ron Wood que tocava en una banda anomenada The Birds i a un ex jugador de futbol i desprès cantant, de veu rasposa, molt carismàtic i d’estètica mod que responia al nom de Rod Stewart però era conegut per Rod “The Mod”. 


First Step (1970)
 
El seu primer àlbum First Step (1970), obre amb una versió del Wicked Messenger de Bob Dylan, una declaració d’intencions on manifestaven que el seu so bàsic estaria ple d'arrels rock i blues. Va arribar al lloc 45 de les llistes del Regne Unit i al 119 als USA , gairebé simultàniament, Rod Stewart editava el seu primer disc en solitari, An Old Raincoat Won't Never Let You Down, amb una versió del Street Fighting Man dels Rolling Stones en el que col·laboraven alguns dels seus companys de Faces i que va passar una mica desapercebut (Rod, des d’un començament sempre ha tingut una carrera en solitari, no és a partir de que va deixar Faces). El primer disc dels Faces no és una obra mestra ni un èxit, però els serveix per una cosa fonamental, girar pels Estats Units. En aquesta gira americana la banda sen adona que te potencial, perden els seus complexos d’inferioritat, disfruten amb el que fan i arriben a dues conclusions clares, una, són molt bons i no necessiten a cap “súper estrella” i dues, el que la gent vol és rock’n’roll, i cal sonar més fort i més contundent, per tant s’ha de passar del rock d’estudi al rock en directe.

Faces - Three Button Hand Me Down

Al 1970, Rod Stewart també editava el seu segon disc en solitari, Gasoline Alley, amb un altre cover dels Rolling Stones, It's All Over Now i que igual que en el seu primer disc hi col·laboraven els seus companys de Faces.  


Long Player (1971)
 
Gravat en part al Fillmore East de NY i en part a l'estudi mòbil dels Rolling Stones, conté l'extraordinari tema de Paul McCartney, Maybe I'm Amazed, va arribar al lloc 29 als Estats Units i al 31 al Regne Unit, era millor que el primer i més canyer. Havien millorat la seva manera de treballar, per regla general, i això serà així gairebé fins al final, les composicions són compartides, Wood serà el principal creador de cançons elèctriques de tocs blues, melòdiques i gairebé Stonianes, Lane l'encarregat de donar una base rítmica consistent i de composar les cançons de tall Pop mes clàssic, Stewart farà les lletres i tots els altres hi faran les seves aportacions. Les coses prometen i tots es mostren satisfets amb el que fan. Ara disposen d'una llibertat creativa molt superior de la que mai havien tingut. Rod pot fer coses sol i després girar amb una banda que li permet més del que fins ara ningú li havia tolerat. 

En el seu moment ells no li van donar importància, però el nou disc en solitari de Rod, Every Picture Tells A Story amb dos singles mega hits, la mítica Maggie May que el va portar al número u a tot el món, i Mandolin Wind, a més del cover Reason To Believe de Tim Hardin, aconseguia unes xifres de vendes molt similars a les de Faces i per tant a uns ingressos de quantitats de diners desorbitants, però comportaria una esquerda en el futur de la banda. Ara Faces és aquest grup tan “canyero” on canta l’estrella del moment, ara Rod i Faces són la bomba, els putos amos.

The Faces - Maybe I'm Amazed (Paul McCartney cover)

The Faces - I Feel So Good

Faces - Had Me A Real Good Time

The Faces - Tell Everyone

A Nod Is As Good As A Wink... To A Blind Horse (1971)
 
En el mateix any, Faces confirmaven el seu estatus de banda poderosa de rock amb un altre disc, A Nod Is As Good As A Wink... To A Blind Horse (1971), un altre gran àlbum amb categoria de clàssic, rebut amb entusiasme per públic i crítica, per fi el tan esperat èxit, amb temes com Miss Judy's Farm, un cover del mestre Chuck Berry, Memphis i sobretot el single Stay With Me van ajudar a catapultar l’àlbum al Top Ten. És una obra mestra que recorda a l'estil Rolling Stone, amb una combinació de temes explosius i emotius, i en el que ressalta per sobre de tots Ron Wood, el seu so de guitarra li servirà  posteriorment per entrar als Rolling Stones. El tercer disc dels Faces arriba al numero 6 als Estats Units i al 2 al Regne Unit, amb un fort increment de dates a les gires, el qui no hi va per veure Faces hi va per veure Rod Stewart. En aquesta època, tots els nois encara estaven bé entre ells, els diners els sortien per les orelles i venien entrades com xurros amb “sold out” per allà on passaven. 

Faces - Miss Judy's Farm

Faces - Stay With Me

Faces – Memphis

Faces – Love Lives Here

Faces – Debris

Faces - Live From BBC Crown Jewels 04/01/1972 Full Concert

1-Three Button Hand Me Down
2-Maybe I'm Amazed
3-Too Much Woman
4-Street Fighting Man
5-Too Much Woman
6-Miss Judy's Farm
7-Love In Vain
8-Stay With Me
9-I’m Losing You

Al 1972, Rod Stewart publicava un nou àlbum en solitari, Never A Dull Moment, en la línea del seu anterior i considerat com un del millors de la seva carrera en solitari. També amb la col·laboració dels seus companys de Faces, inclou covers com Mama You Been On My Mind de Bob Dylan, Twistin' The Night Away de Sam Cooke i una versió del tema Angel de Jimi Hendrix que li va dedicar, ja que eren molt amics amb Ron Wood.


Ooh La La (1973)
 
Últim àlbum d'estudi dels Faces. El problema principal va ser que Rod Stewart s'havia convertit en una súper estrella, això va causar nombroses tensions dins la banda. A l’àlbum però no es transmet pas aquesta sensació, ni rastre de cap tensió, es més, fa tota la pinta de que encara s’ho passaven molt be. Ooh La La és una gran nit de “juerga”, amb moments memorables. Al 73, després de les exitoses gires de Faces i els successius hits de Rod Stewart en solitari, es van adonar que s’havia que treure un altre àlbum al mercat, l’àlbum va ser aquest Ooh La La. Però les coses no tornarien a ser el mateix, el disc es va fer apressa i corrents i això va passar factura. Rod estava immers en els seus projectes personals, Ron Wood també treballava en els seus projectes en solitari i la seva amistat amb els Stones cada dia es feia més estreta, a més que a Ronnie Lane tanta gira l’estava esgotant físicament. Els músics no coincidien mai a l'estudi i cadascú d’ells anava a gravar la seva part segons trobava un forat a la seva agenda. L’àlbum va arribar at número 1 al Regne Unit, però nomes al 21 als Estats Units. 

Faces - Cindy Incidentally

The Faces - Ooh La La

Ronnie Lane el seu baixista fundador s'acomiada oficialment de la banda al juny del 73 en tres concerts al Edmonton Sundown (poc desprès seria diagnosticat d’una  terrible malaltia, l’esclerosi), el substitueix el baixista japonès Tetsu Yamauchi que venia dels Free de Paul Rodgers que en aquell moment es separaven per crear Bad Company. En aquest mateix juny del 73, presentant a Tetsu, han de suspendre les gires perquè Rod i Kenny pateixen un col·lapse per esgotament en ple escenari. Els metges són clars, la vida Faces és incompatible amb la salut.


Coast To Coast Overtures And Beginners (1974)
 
Sense Lane a la banda els problemes seran constants i les tensions internes es tornaran insostenibles. Els viatges, assumptes de bragueta i èxits de Rod Stewart en solitari fan que no es puguin concertar gires de Faces. Els altres membres de la banda es queixen, si no hi ha gira ells no guanyen diners. Faces comencen a ser presentats promocionalment com el grup de Rod Stewart, finalment, el títol de la portada del disc s’editava amb el nom de Rod Stewart & The Faces, fruit de la gira del Ooh La La, es va publicar al 1974 i era un disc en directe titulat Coast To Coast Overtures And Beginners. Va resultar ser un fracàs per la desencertada selecció de temes, que no reflectien ni molt menys el que realment era un concert dels Faces, només incloïa tres temes del grup, per sis dels discos de Rod Stewart en solitari.

Al mateix any Rod Stewart publica nou àlbum, Smiler (1974), curiosament i a pesar de les tensions, els seus companys de Faces també col·laboren en aquest disc. Inclou covers de Chuck Berry com Sweet Little Rock 'N' Roller, Bob Dylan, Sam Cooke i Carole King, a més d’un duet amb Elton John, Let Me Be Your Car.

Faces - Últim Concert de la banda, 1974 London's Kilburn State Theatre, artista convidat Keith Richards (FULL CONCERT) HQ 

Rod Stewart comença a tenir problemes amb la hisenda britànica i marxa als Estats Units fugint d’ells. Publica al 1975 Atlantic Crossing en el que els seus companys de Faces per primera vegada ja no hi col·laboren. El primer single, Sailing, una versió del duo anglès The Sutherland Brothers Band es converteix en un mega hit, altres covers com This Old Heart Of Mine (The Isley Brothers) i I Don't Want To Talk About It (Crazy Horse) també formarien part del disc. A finals  de 1975, Rod Stewart anuncia que deixa Faces definitivament per dedicar-se exclusivament a la seva exitosa carrera en solitari. Al 1976 Rod Stewart publica A Night On The Town, fins aquell moment el disc de més èxit, amb els mega hits Tonight's The Night (Gonna Be Alright) i The First Cut Is Deepest (cover de Cat Stevens). Actualment als seus 71 anys, Stewart contínua tenint un gran èxit.

Ron Wood fa el seu primer concert amb els Rolling Stones i edita un àlbum en solitari (cosa que esporàdicament ha continuat fent fins ara), Mick Taylor deixa els Stones i Ron Wood, molt amic de Keith Richards es converteix  en nou membre Stone (encara passarien un quants anys i unes quantes “bronques” de Keith amb Mick Jagger perquè aquest l’acceptés com a membre de ple dret), al 75 Ron Wood comença la gira per USA i Amèrica del Sud amb els Stones. Mentrestant, Rod Stewart no pot posar el peu al Regne Unit perquè o paga o l’engarjolen. Kenny Jones declara obertament que sense Faces no guanya pasta i que ja n’està fart. La cosa no va de cap manera i al gener del 76 declaren oficialment que els Faces s’han acabat. El recopilatori Snakes And Ladders seria un disc pòstum, quan ja estaven separats.

Faces - Pool Hall Richard

Faces - Sweet Lady Mary

Faces - (I Know) I'm Losing You

The Faces - Love In Vain (Robert Johnson cover)

Faces - Sweet Little Rock & Roller  (Chuck Berry cover) With Keith Richards

Ian MacLagan, va començar una exitosa carrera com a músic de sessió, gravant per  Chuck Berry, Jackson Browne, Joe Cocker, Bob Dylan, Melissa Etheridge, Bonnie Raitt, Izzy Stradlin i Bruce Springsteen entre d’altres, fins i tot va girar amb els Stones,  es va casar amb la vídua de Keith Moon (The Who), Kim. Va morir el desembre de 2014 a l’edat de 69 anys. Kenney Jones, per la seva banda, es va unir a The Who després de la mort del seu bateria Keith Moon. 

La carrera en solitari de Ronnie Lane va acabar al poc de deixar Faces quan se li va diagnosticar l’esclerosi múltiple. Havia treballat en un disc amb Pete Townshend ((The Who) i una banda sonora amb Ron Wood. 

Primera reunió

Va haver-hi una primera reunió dels cinc integrants originals, a l'estadi de Wembley, en la que va participar Ronnie Lane només com a vocalista, durant una gira de Rod Stewart, al 1986. Aquell dia, assegut en la seva cadira de rodes, com que l’esclerosi li impedia tocar el seu baix, al seu costat, hi havia el seu amic Bill Wyman, el Rolling Stone, tocant la seva part. Després d'una llarga batalla contra l'esclerosi múltiple, en la que va estar sempre recolzat per col·legues com Steve Winwood, Eric Clapton, Jimmy Page, Jeff Beck, Paul Rodgers, Bill Wyman, Charlie Watts i Joe Cocker, a més  dels seus ex companys de Faces, finalment, va morir al 1997. Els quatre membres restants, d'una o altra manera, van seguir reunint-se en diferents ocasions, Stewart amb Wood, Wood amb MacLagan, Wood amb Jones.... 

Segona reunió

Trenta-cinc anys després de la seva dissolució, Faces anunciaven que tocarien junts  en una reunió al 2010. Per descomptat, la iniciativa de Ron Wood no podia ser més desencertada. Ningú, a no ser que estigui malament del cap pot imaginar-se un cantant que no sigui Rod “The Mod” Stewart al capdavant d'aquesta mítica banda. Stewart va sorprendre a tots desvinculant-se del projecte, malgrat les bones relacions entre els quatre músics, especialment entre el vocalista i Wood. Encara més sorprenent va ser el següent moviment de Wood, McLagan i Jones quan van confirmar la tornada de Faces sense el cantant original, finalment l’11 d'agost de 2010 va passar el que mai havia d’haver passat, la inqualificable (reunió????) de Faces amb Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan al teclat, Kenney Jones a la bateria, per reemplaçar al baix del desaparegut Ronnie Lane, van convocar a Glen Matlock, baixista original de Sex Pistols, Jessie Wood (fill de Ron) a la guitarra rítmica i.........Mick Hucknall, cantant de Simply Red finalment va ser el substitut de Rod Stewart a l'escenari del British Music Experience, que dit sigui de pas es un gran cantant, però estant com estava (i esta) Rod Stewart en plena forma, és insubstituïble. "No podíem esperar a recuperar el grup i actuar en directe", va dir després de l'actuació un Ron Wood content de sentir-se net i sobri, després de la seva recent cura de desintoxicació. "Ens hem sentit molt bé en aquest contacte amb el públic, ha estat meravellós". Es va anunciar també que a la gira dels renascuts Faces participarien Noel Gallagher (Oasis), Slash (Guns) i Chris Robinson (Black Crowes). 
Faces In Rehearsals, Exclusive Video (Assaig sense el nou cantant)

Tercera reunió

Hi havia molta expectació al voltant d'aquesta reunió, el 2015 era el 40 aniversari de la seva dissolució i s’anunciava com l’any Faces. El diuen diuen diuen sobre qui eren els que no acabaven de posar-se d'acord semblava ser el quento de mai acabar. Es deia que per Rod i Ronnie no hi havia cap problema i que era Ian McLagan el que no volia. Mort aquest, ja mai ho sabrem. Finalment, el 5 de setembre de 2015, 40 anys després, Rod Stewart, Ronnie Wood i Kenney Jones, els membres supervivents dels Faces (el teclista Ian McLagan havia mort l'any anterior) es van reunir sobre un escenari per primera vegada en 40 anys. El concert, en el que van interpretar set cançons, I Feel So Good, You Can Make Me Dane, Sing Or Anything, Ooh La La, I’d Rather Go Blind, (I Know) I’m Losing You, Stay With Me i Sweet Little Rock & Roller, va tenir lloc en el marc d'una gala benèfica, al Hurtwood Park Polo Club de Ewhurst, a Surrey.

“Aquest any és el 40 aniversari que ens varem separar, així que és el moment de reunir-nos per tocar una mica”, va escriure Rod Stewart en un comunicat, “Formar part de Faces va ser una bogeria”, que a més va qualificar aquesta aventura musical com “més que brillant”.
 
Faces Reunion September 5 2015 Multicam Full Show HD