24
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
26
d'abril
a les
14:24h
Des del cel volant l’oreneta
blanc i negre sobre blau,
contempla ben satisfeta
tot allò que li complau.
Banquises, deserts, planures,
llacs i selves tropicals,
altes muntanyes, sabanes,
grans reserves naturals.
La gran tundra siberiana,
pòlders guanyats al mar.
A Argentina la gran pampa
i a Indonèsia el vast manglar.
Platges verges, praderies
i grans esculls de corall.
Oceans color maragda
i mars que fan de mirall.
Apacibles sinagogues,
catedrals amb campanar,
temples budistes, pagodes
i mesquites per Al·là.
Belles coves prehistòriques,
pintures avantguardistes,
marededéus romàniques
i senyoretes cubistes.
Teatres i amfi teatres,
àgores i ziggurats,
aqüeductes i mastabes,
records dels avantpassats.
Alcassabes, gelosies,
grans muralles, talaiots,
faraòniques piràmides,
palaus, esclat d’esplendor.
L’oreneta, gran viatgera,
descansa durant la nit,
contempla l’espècie humana
i l’omple un gran neguit.
Lluites, guerres fratricides,
tanques, camps de refugiats.
Promeses, debats, mentides
i polítics desarmats.
Dones vilment deshonrades
pels seus roïns segrestadors,
brutalment assassinades
sense cap explicació.
Dictadors paternalistes
i presidents farfallosos.
Líders immobilistes
i banquers avariciosos.
Perversions de tota mena,
crims, delictes i infraccions.
Eleccions, pactes, esmenes
que no aporten solucions.
Corruptes de gran nivell,
depredadors deplorables,
euros omplint gibrells
i sobres molt honorables.
Grans atemptats terroristes
en nom de la religió.
Kamikazes integristes,
Bombes, foc a discreció.
Intervencions militaristes
sense cap altra funció
que la d’omplir les butxaques
d’una munió de senyors.
I es pregunta l’oreneta,
observant el panorama,
tota trista i atordida
per la magnitud del drama:
—Com és possible que qui
ha creat tanta bellesa
sigui capaç també
de sembrar tanta demència?
Ai, com plora l’oreneta
abans d’aixecar el vol!
Ai, com plora, pobreta,
vestida tota de dol!
La mar calmada.
Una barca abandonada
entre les roques;
esperances mortes.
Els records la criden,
les cadenes la lliguen.
I resta sola,
al mar, en calma.
No sóc sol
al món nou.
Visc a dins
amb molts pins.
Visc, bec,
ric, sec.
Són un tot
ulls, mans, peus.
Sóc ben fort
alt, sec, ferm.
No tinc fam.
No tinc set.
Amb mi vull
fl ors de maig
tinc la clau
d’un gran goig.
Dolç, net,
pur, ferm.
Faig un vent,
surt ben fort,
pot ser curt
i ben llarg.
És un pet?
Oi que brut!
Vas a dalt?
Vaig a baix!
Sempre rius?
No ric pas!
I tens fred?
No en tinc pas!
El meu món
ple de cant.
Un món nou
ple de veu.
I què diu?
Fem la pau!
Un món nou,
un món net,
un món ric,
ric de pau.
Un món just
lluny de fam.
No sóc sol,
al món nou.
Sóc un tot,
ple de joc.
El meu món:
un bell cant.