Aerosmith: La banda indestructible

Malgrat la seva durabilitat i popularitat durant més de quatre dècades, Aerosmith mai han rebut el respecte que mereixen per part dels crítics. Als anys 70, sempre van ser considerats imitadors de segona dels Rolling Stones. A causa de la semblança física i escènica entre Steven Tyler i Mick Jagger i entre Joe Perry i Keith Richards, Aerosmith van ser inicialment etiquetats de voler-se promocionar com els Rolling Stones americans. Però mentre que The Rolling Stones estaven decididament orientats cap a un so essencialment lligat al rock'n'roll,  Aerosmith, amb el volum més alt, es movien  entre un hard melodic i un boogie “metalero”. La veritable semblança entre els dos grups, nomes eren els morros de Tyler i de Jagger. Però la indestructible banda de Boston sempre ha tingut la seva originalitat, gràcies a la veu del seu líder Steven Tyler, les guitarres de Joe Perry i Brad Whitford, i una imponent secció rítmica amb Tom Hamilton al baix i Joey Kramer a la bateria. A diferència de molts dels seus similars, Aerosmith sempre han mantingut una propera connexió amb les seves arrels de blues que encara avui influeixen la seva música fins a la peça més comercial.

L'habilitat d’Aerosmith de confondre als seus crítics contínua sent una de les seves millors característiques, cap al final dels anys 80, la banda, ferida per problemes de droga i tensions entre ells, va ser àmpliament considerada com acabada per la indústria musical. A pesar d’això, Aerosmith van tornar als escenaris en una gairebé miraculosa resurrecció, desintoxicats i sobris.

Aerosmith neixen a New Hampshire l'any 1970, després d’una trobada entre Steven Tyler i Joe Perry a la botiga de gelats en la qual Perry treballava. Perry tocava en un grup anomenat The Jam Band, en la que també hi havia el baixista Tom Hamilton. Amb la incorporació de Tyler, el guitarrista Brad Whitford (breument va ser-hi Ray Tabano) i el bateria Joey Kramer, els Jam Band es van convertir en Aerosmith. El nom de la banda es deu a una paraula que Joe Perry solia escriure en els seus quaderns escolars. Durant els dos primers anys, a Boston, tocaven per trenta dòlars la nit durant tres-cents dies a l'any. No rebutjaven res, clubs petits, escoles, bars, tot els anava bé. Convençuts que l'única manera d'atreure l'atenció del públic era la d'estar sempre sobre un escenari, van fer de la Universitat de Boston el seu búnquer. Tocaven gratis quan les sales de concert locals estaven lliures de compromisos. Tyler va dir alguna vegada: "El públic no ens prenia en serio en aquell temps, per ells només érem un altre grup sorollós".“Volíem ser la banda més gran que mai hagi trepitjat la terra, la millor banda de rock que mai hagi existit”. Joe Perry afegia: “Jo crec que el que volíem fer era ser l'equivalent a les més grans bandes d'Anglaterra com Cream, The Yardbirds i Led Zeppelin”. “Ells tenien molta classe i sonaven molt poderosos. Sabíem que no hi havia una banda així als Estats Units i nosaltres volíem ser els primers”.


Quatre àlbums antològics per començar.

Aerosmith (1973)
 
El disc de presentació homònim, Aerosmith de 1973 editat per Columbia Records, presentava un so purament de rock i blues elèctric, en busca de noves sensacions musicals i rabiosament enèrgic. L'atractiu principal son els riffs assassins de Joe Perry i la veu de Steven Tyler que en aquest disc se sent totalment diferent que en tots els discos posteriors de la banda per raons que mai es van saber amb exactitud. Aquest àlbum va proporcionar a la banda un punt de partida sòlid per començar la recerca de les seves arrels i del seu propi estil. Encara que Aerosmith no va tenir al principi grans vendes, rep bones crítiques, permetent que la banda s'anés colant  poc a poc entre les llistes de vendes americanes amb el senzill Dream On. Les lletres del disc estan plenes de metàfores sexuals amb els hàbils jocs de paraules de Tyler. Un disc ple de clàssics de la formació com Mama Kin o la mencionada  Dream On.

Com anècdota dir que coincidint amb l'edició d'aquest disc, Columbia Records també va editar l'àlbum d'un músic jove de New Jersey que responia al nom de Bruce Springsteen. 

Aerosmith - Dream On

Aerosmith - Mama Kin

Get Your Wings (1974)
 
Després del seu primer àlbum, aconseguirien el que molt poques bandes han aconseguit després de gravar un clàssic, gravar-ne un altre. Per a aquest segon àlbum la banda escriu el material que definiria el seu so i que els col·locaria en els llocs importants de la llistes de rock'n'roll. És en aquesta època quan introdueixen instruments de vent en alguns temes. El tema que obria l’àlbum, Same Old Song And Dance, era la quintaessencia del so de la banda, Joe Perry va construir un riff extremadament ballable i enganxós, i és fins avui una de les cançons més tocades en els seus concerts. Train Kept A Rollin’ dels Yarbirds, una versió d’un clàssic destinat a convertir-se en tancament obligat de gairebé tots els seus concerts, en la que Tyler fa cantar al públic en la part  del “all night long” de la tornada. Una peça que ha estat tocada per la banda més de sis mil vegades i es segons Perry l'esperit de la banda.  Seasons Of Wither o Lord Of The Thighs, temes clàssics també formaven part del disc. 

Aerosmith - Same Old Song and Dance

Aerosmith - Train Kept a Rollin'

Toys In The Attic (1975)
 
Malgrat el continu oblit de la crítica nord-americana, aleshores molt centrada en el rock californià, la seva arribada a l’estrellat musical arribaria amb la publicació de Toys In The Attic, considerat com un dels millors àlbums de la història de la música rock, arribant a ser disc de diamant, impulsat pels hits Walk This Way, Sweet Emotion, Toys In The Attic o No More No More. Quatre milions de còpies venudes (un veritable rècord en aquells temps) ho van confirmar. Aquest ascens en el seu status estel·lar va provocar la reedició del seu primer senzill, la balada Dream On, que va aconseguir dos anys més tard del seu llançament, entrar entre els singles més venuts de l'època. Toys In The Attic va ser descrit (amb una ironia irrespectuosa) com "el millor àlbum dels Rolling Stones des de la mort de Brian Jones". 

Qualsevol intent de Perry de guiar a la banda cap a terrenys més propers al naixent heavy rock hiper amplificat era esmorteït per les grans línies melòdiques que caracteritzaven al so global de la banda. Un exemple destacat podria ser Walk This Way, tema supervivent al temps i a les moltes versions, entre altres, un enèsim remake, aquesta vegada fet per un grup de rap negre, Run D.M.C. Walk This Way és un esplèndid exemple de com un riff duríssim podia lligar amb una tornada fàcil.

A partir de Toys In The Attic es van convertir en súper estrelles i van aprofitar tots els excessos disponibles a més no poder. En els anys següents no es gavanyaria ni una gota, ni un gram i ni una xeringa.

Aerosmith - Walk This Way

Aerosmith - Sweet Emotion

Aerosmith - Toys in the Attic

Aerosmith - No More No More

Rocks (1976)
 
Es més difícil mantenir-se que arribar, sota aquesta premissa i en un moment de gran inspiració, es van treure aquest disc de la màniga , que contenia èxits com Back In The Saddle, Last Child, Rats In The Cellar o Sick As A Dog. Aquest disc confirmaria que la qualitat exhibida als seus dos primers treballs i sobretot a Toys In The Attic no va ser un cop de sort aïllat, ni casual ni accidental. La banda estava travessant per un gran moment, intensament creatiu, rocker, lúcid (d'idees), i el resultat no podria haver estat millor, Aerosmith es treballava ni més ni menys que la seva quarta obra mestra consecutiva, el llegendari Rocks. Entre altres qualitats, destaca per ser l'àlbum que va consolidar les diverses influències d’Aerosmith en un so propi i inconfusible. 

Aerosmith - Back in the Saddle

Aerosmith - Last Child

L’etapa fosca i tempestuosa.

Fins aquell moment la banda havia aconseguit equilibrar la balança entre quantitat de drogues i qualitat de música, però va arribar un punt en que la balança va inclinar-se cap al costat equivocat a partir del seu disc Draw The Line (1977). Dibuixar la línea era precisament el que els membres de la banda van fer durant les sessions de gravació del disc. El ritme de vida que portaven estava fora de control i la seva musica va començar a patir-ne les conseqüències. Mentre que les composicions anaven perdent substància, els membres de la banda l'anaven guanyant i prenent cada vegada mes. Live! Bootleg (1978), va ser un directe per parar el cop. Amb Night In The Ruts (1979), la situació d'abús de substàncies i conflictes entre ells es va tornar insostenible. Per acabar-ho de rematar van decidir sortir de gira enmig de les sessions de gravació. En plena gira va esclatar una baralla brutal entre ells i amb les seves dones pel mig, que va acabar amb la marxa de Joe Perry de la banda. En aquesta època, el consum d’heroïna de Tyler i Perry els va donar el sobrenom de Toxic Twins (Bessons Tòxics).  Uns anys més tard, Steven Tyler, en un programa de Tv Australiá, es va referir amb ironia sobre la quantitat de diners que va gastar en drogues durant el temps de la seva addicció. Preguntat sobre els 20 milions de dòlars que es deia que van gastar, Tyler va corregir precisant que “sent realistes, van ser 5 o 6 (milions). Però no importa. També es podria dir que vaig esnifar mig Perú”, i  a la pregunta de si coneixia on estava situat el Perú va contestar, “Perú? Bé, en el meu nas”. 

Es sabut que en la dècada del setanta i principis del vuitanta, Tyler, va abusar de les drogues i l'alcohol, fins que al 1986 va ingressar novament a rehabilitació. Durant més de 20 anys es va allunyar dels vicis fins que va començar a abusar dels analgèsics. En una entrevista concedida a la revista Rolling Stone al 2011, va comentar que tant ell com el guitarrista Joe Perry van tornar a consumir després d'anys sense fer-ho. Concretament va ser al 2008, quan treballaven en uns temes nous que, per culpa de l'abús de les drogues, mai van ser capaços d'acabar. Tyler va explicar que “Perry consumia tantes pastilles que era incapaç de tocar la guitarra, i el mateix li passava a ell per cantar”, aclarint que avui dia, està net i rehabilitat una altra vegada. "Aquells anys van ser com tornar enrere tres dècades, m’esnifava de tot, va ser un error, m'estava destrossant la gola". Tyler també va explicar que en els últims 14 anys, es va separar de la seva segona dona, va estar en clíniques de rehabilitació, es va sotmetre a una cirurgia de gola, va revelar que té hepatitis C i va tenir una desagradable baralla pública amb els seus companys de banda. La seva primera dona  va morir durant aquest temps, va ser avi, i Aerosmith va entrar al Saló de la fama del Rock And Roll.

Els 70’s havien acabat de la pitjor manera per a la banda. Desprès de la marxa de Perry,  en breu seria l'altre guitarrista, Brad Whitford qui abandonaria Aerosmith per formar una banda amb l'ex cantant i guitarrista de Ted Nugent, Derek St. Holmes. Les guitarres  serien ocupades per dos nous components, Jimmy Crespo i Rick Dufay. El primer disc amb la nova formació seria Rock In A Hard Place (1982), i rebria les pitjors critiques que cap altre disc de la banda, semblava que seria la fi d’Aerosmith. Al 1984 finalment Perry i Withford van tornar, i junts altre vegada van gravar el disc Done With Mirrors (1985), pensat per ser el retorn triomfal, van “fallar” les vendes (disc d’or amb 3 milions de copies venudes), però l’expectativa era més alta (ja voldrien la majoria vendre aquesta quantitat), a més que tant Joey Kramer com Joe Perry confessessin el seu disgust pel disc.


La resurrecció creativa, artística i comercial amb una altra trilogia antològica.

La resurrecció d’Aerosmith començaria després de la ja esmentada re-versió de Walk This Way amb els rapers Run D.M.C al 1986. En aquest moment la MTV es va enamorar de la banda programant-los contínuament. Van decidir deixar les drogues i contractar els serveis de compositors professionals com Desmond Child entre d’altres (altament qüestionat pels fans puristes) que en aquest moment estaven fent meravelles i milions amb les bandes del conegut com hair metal. La fórmula va donar resultat i la banda es va re inventar com un gegant del rock d'estadis.

Permanent Vacation (1987)
 
Però la seva veritable tornada va començar amb el sensacional disc Permanent Vacation, on el productor Bruce Fairbairn va transformar el so de la banda però sense perdre la seva actitud essencial. El primer dels seus tres àlbums antològics desprès de molts anys. Aquest disc conté tres dels èxits més grans de la seva carrera, Rag Doll, Dude (Looks Like A Lady) i Angel. Angel, va ser l’antecedent més directe dels mega hits de balada que vindrien desprès, és una peça increïble i per a molts, és considerada com tot un himne del Rock. 

Aerosmith - Rag Doll

Aerosmith - Dude (Looks Like A Lady)

Aerosmith – Angel

Pump (1989)
 
Pump, segon de la trilogia de les obres mestres, un disc que va demostrar que no només Aerosmith havien tornat sinó que podien tornar a arrasar facturant una sèrie de temes irresistibles, molts dels quals s'han convertit en autèntics clàssics del seu repertori. De fet gràcies a aquest disc van guanyar un Grammy per primera vegada i van regnar de nou a les llistes d'èxits. Però Pump va aconseguir molt més que això, va aconseguir que Aerosmith es guanyessin de nou el respecte del món rocker, a més de captar a una generació d'adolescents i joves que van caure seduïts davant Young Lust, Janie´s Got A Gun, The Other Side, Love In An Elevator o What It Takes. Aerosmith facturava un “discás” que passaria a la història com l’àlbum que pot mirar d'igual a igual a les seves grans obres dels 70 com Aerosmith, Toys In The Attic i Rocks.

Aerosmith - Janie's Got A Gun

Aerosmith - The Other Side

Aerosmith - Love In An Elevator

Aerosmith - What It Takes

Get a Grip (1993)
 
Suposaria l’èxit més gran en tota la carrera de la banda de Boston, entrant  directament al número u de les llistes i venent vuit milions de copies. Get A Grip és una expressió que es pot traduir com, recuperar el control, i es exactament el que estaven fent i estava passant. 

Segurament suposa l'inici dels Aerosmith que s'allunyen del rock més dur en detriment dels mitjos temps o balades. Però és curiós com els judicis realitzats per l'imaginari popular solen ser incorrectes, o almenys precipitats. Perquè si escoltes el disc, més de vint anys desprès, et trobes gairebé inesperadament, amb un dels millors discos de rock dels noranta. Temes com Eat The Rich, un dels clàssics hard rockers, utilitzat amb freqüència per obrir els seus concerts, es una peça per obrir un disc com manen els cànons. Livin’ On The Edge, rock d'esperit una mica més reposat, és un altre dels seus grans èxits i també una de les millors cançons. No són els Aerosmith dels setanta ni falta que els fa,  l’àlbum te tot el que se li demana a aquesta banda, potència, actitud i guitarres. I també el trio de balades, Cryin, que combina una part rock inequívoca, amb una part més lenta, Crazy una gran cançó per sobre de qualsevol etiqueta, i Amazing, amb una tornada absolutament memorable i el solo del final que és pur feeling. Normal, són els putos Aerosmith.

Aerosmith - Eat The Rich

Aerosmith - Livin' On The Edge

Aerosmith - Cryin'

Aerosmith – Crazy

Aerosmith – Amazing

Com anècdota, dir que Liv Tyler (la filla d’Steven Tyler), es va fer coneguda quan va debutar, amb 16 anys, al costat d'Alicia Silverstone (que apareix en els videoclips de les tres balades), en el mític videoclip de Crazy, que la MTV va repetir sense parar, a ell li deu, precisament, el seu salt a la fama. La seva mare, Bebe Buell, groupie d’Aerosmith als 70, model i cantant, mai li va dir qui era el seu pare, va néixer amb el cognom Rudgren (del music famós Todd Rudgren), que era la parella de la seva mare en aquell moment i que la va criar, però Liv se’n va adonar per ella mateixa amb vuit anys, el dia en què va conèixer a Mia Tyler, l'altra filla d’Steven Tyler i la seva segona esposa, Cyrinda Foxe, al comprovar que gairebé eren bessones. 

Aerosmith eren tan populars al 1991 que van signar un molt lucratiu contracte de 30M$  amb la seva empresa discogràfica original, Columbia. Per més que li devien encara a Geffen més discos, van acabar donant-li tres a la discogràfica, incloent  aquest Get A Grip, Big Ones (1994) (un grans èxits d’aquests tres darrers àlbums), i el doble en directe Little South Of Sanity (1998), que per cert es boníssim.

Nine Lives (1997)
 
Tenia de ser la continuació de Get A Grip que havia venut una burrada, Nine Lives s'enfrontava a dos reptes. Aconseguir una xifra similar i al mateix temps debutar amb Columbia. No va tenir la repercussió de l'anterior però va vendre uns quatre milions de còpies en el seu moment, cosa que llavors semblava fluixa però que a dia d'avui ningú arriba aconseguir ni en somnis. Es un dels discos més elaborats de tota la discografia dels Toxic Twins. Des de la inicial i agressiva Nine Lives que dóna títol al disc, la veu de Tyler mai ha sonat millor, ni tan brillant ni tan potent, ni tan equilibrada, els aires hindús que esquitxaven l’àlbum li venien com a anell al dit a la manera de cantar. Falling In Love (Is Hard On The Knees) seria el primer single, que reprenia aquelles lletres lascives i amb dobles sentits inigualables. Hole In My Soul, Full Circle i  Pink serien els següents singles. Es un àlbum molt infravalorat (com també va passar amb Get A Grip), però es un disc excel·lent, gairebé a l’alçada dels millors.

Aerosmith - Falling In Love (Is Hard On The Kness)

Aerosmith - Hole In My Soul (amb l’espectacular i llavors desconeguda Eva Mendes)

Aerosmith - Full Circle

Aerosmith – Pink

Nine Lives va ser víctima de les circumstancies i els aconteixements, al 1998, van gravar el súper mega hit I Don’t Wanna Miss A Thing per la pel·lícula Armageddon, que va fer que els més crítics per les seves balades se'ls tiressin definitivament a la jugular. Inicialment, l’encàrrec era per Bon Jovi, amb el seu tema Captain Crash And The Beauty Queen From Mars (que inclourien al seu àlbum Crush),  però com mes tard va manifestar el mateix Jon Bon Jovi , no va ser perquè Aerosmith havien fet una cançó espectacular i era molt millor que la seva. 

A Armageddon hi figurava també en un paper principal Liv Tyler, Liv li va demanar   consell  a Steven Tyler quan li van proposar protagonitzar el film, perquè li semblava massa comercial. El seu pare la va animar a fer-la i Aerosmith van acabar interpretant el tema central de la pel·lícula, I Don’t Wanna Miss A Thing, que va estar nominada per l'Oscar i és un dels seus hits de més èxit. El fet que Steven Tyler de 50 anys estava cantant la cançó principal d’una pel·lícula en la qual la seva filla Liv és l'actriu principal diu molt sobre la durabilitat dels Aerosmith, o millor dit, la seva indestructibilitat.

Aerosmith - I Don't Want to Miss a Thing

Just Push Play(2001), en teoria, era un treball innovador, avantguardista, però el gran problema es la falta d’una idea clara, sembla com si no tinguessin clar a quin tipus de públic volien arribar. Un disc desastrós, però amb un hit com Jaded i la mig aprofitable balada Fly Away From Here.

Aerosmith – Jaded

Honkin' On Bobo(2004)
 
El tan anunciat i esperat disc de blues. El resultat en canvi, diria que és més un disc que furga a les arrels del rock americà i en els grans compositors anglesos dels 60´s (Peter Green, Cream, Yardbirds). No és un disc de blues típic, està tocat a l’estil Aerosmith, és a dir, la veu de Steven Tyler i la guitarra de Joe Perry son allà. Si algú escolta aquest disc sense conèixer les cançons, diria que està davant un disc dels Aerosmith dels setanta.

Potser perquè no tenien molt clar com enfocar el seu següent treball o sent plenament conscients de la falta d'inspiració que arrossegaven des de feia força temps, Aerosmith van decidir deixar de banda les seves composicions, reunir-se els cinc a l'estudi i passar una bona estona rescatant un grapat de clàssics i favorits de blues. Des del començament de la seva carrera sempre havien tingut un gust especial a l'hora d'escollir velles relíquies de blues i similars per versionar, així que en certa manera no és d'estranyar que acabessin facturant el que potser sigui l'àlbum que més s'apropa en esperit i essència a aquestes primeres obres dels '70s. Es nota que s’ho van passar be, només cal escoltar el disc.

Temes com Road Runner (Bo Diddley) corejats amb els beep-beep, Baby, Please Don't Go un tema que no necessita presentació, You Gotta Move el clàssic del Mississippí, o Stop Messin' Around dels Fleetwood Mac de Peter Green, un tema que és habitual en els shows d’Aerosmith i on Joe Perry al micròfon i a la guitarra ofereix un dels moments estel·lars junt amb la incendiària i omnipresent harmònica de Steven i l’inspirat solo de Brad Whitford. 

Aerosmith - Road Runner

Aerosmith - Stop Messin' Around

Music From Another Dimension (2012),  per situar-nos, es un disc del nivell de Nine Lives, es a dir, no es una obra mestra, però és un bon disc. La intenció d’Aerosmith no era altra que recrear aquell so que van començar amb  Permanent Vacation i Pump, i van polir a Get A Grip  i Nine Lives. El primer single Legendary Child havia quedat fora del Get a Grip, Oh Yeah un tema 100% stoniá fora del Pump, Street Jesus fora de Permanent Vacation o Beautiful fora de Just Push Play, son alguns dels rumors que van circular però que mai s’han arribat a confirmar (en realitat perquè segurament no es veritat), o la balada What Could Haven Been Love, son alguns dels temes destacats.

Aerosmith - Legendary Child

Aerosmith - Oh Yeah

Aerosmith - What Could Have Been Love

Entre la multitud de recopilacions, grans èxits i directes, vull mencionar tres DVD que son imprescindibles i que recomano molt especialment. You Gotta Move (2004),va arribar per fi el que molts fans portàvem anys esperant, una gravació d'un concert d’Aerosmith. Com és possible que una banda amb un directe tant acollonant hagi trigat 30 anys a llançar de forma oficial el primer live?. Es tracta d'un enregistrament de la gira del Honkin’ On Bobo. Tal com va dir Joe Perry, per a aquest dvd, a diferència d'altres bandes, van gravar únicament un concert, demostrant que poden fer un concert perfecte, tot i sabent que tenen les càmeres per captar el més mínim error. Inclou entre els 16 temes imatges del backstage i alguna curiositat, com un noi demanant-li la mà a la seva núvia amb Steven Tyler de testimoni. A més de 5 temes extra, també hi ha un documental d'uns 35 minuts sobre l'enregistrament del disc Honkin’ On Bobo, amb la banda tocant junts a l'estudi, com antigament. Sobretot és curiós l'enregistrament del tema Jesus Is On The Main Line on es pot veure a Chelsea, la filla petita de Tyler fent cors.

Rock For The Rising Sun (2013), els va fa estar orgullosos, ja que aquest concert es va celebrar fent cas omís a tots els advertiments que se'ls van fer perquè no anessin al Japó després del tsunami de Fukushima. Van preferir i decidir anar-hi de totes maneres, perquè pensaven que els fans japonesos s'ho mereixien i que l'única medicina que els podien oferir era la seva música. Hi ha 17 temes de la millor collita hard rockera, sense balades.

Aerosmith Rocks Donington 2014 (2015), hard rock marca de la casa i que segueix sonant com un tro quaranta anys més tard. En aquesta filmació, es veu la mítica formació en plena forma, amb un setlist que trauria els colors a gairebé la totalitat de bandes que omplen la penosa actualitat dels nostres dies. Estem parlant d’uns tios que a dia d’avui tenen, Steven Tyler 68 anys, Joe Perry 66 anys, Tom Hamilton 65 anys, Brad Whitford 64 anys i Joey Kramer 66 anys. Que GRANS son aquests paios, i no em refereixo precisament a l’edat.


Aerosmith: Barcelona 15/07/1999 i 27/06/2010 Palau Sant Jordi.

De les quatre vegades que Aerosmith ha visitat Barcelona, 1993, 1997, 1999 i 2010, he pogut assistir a les dues ultimes. La de 1999, era la gira del Nine Lives Tour i presentaven el seu disc en directe A Little South Of Sanity  pertanyent a aquesta gira i que acabaven d’editar. Quan va caure el teló negre amb el logo d’Aerosmith, al ritme dels tambors del Eat The Rich, va fer que el Sant Jordi embogís amb aquell inici que prometia una nit excel·lent, i així va ser, tot el reguitzell del clàssics de la banda un darrera l’altre. Esperava un gran concert, coneixedor del que veuria i escoltaria, amb la seguretat de que els GRANS no et fallaran i veure per primera vegada en directe una de les meves bandes preferides, la realitat es que van superar de llarg les meves expectatives, eufòria i satisfacció, no se m’acut cap més paraula. La sensació generalitzada a la sortida era aquesta, i sobretot amb moltes ganes de repetir. 

Onze llargs anys es el que varem esperar per tornar a disfrutar d’Aerosmith, no portaven cap disc recent per presentar, lluny quedaven aquell fallit Just Push Play del 2001 i l’excel·lent bluesy Honkin' On Bobo del 2004. La gira Cocked, Locked, Ready To Rock! Tour era una gira de grans èxits, i perdre’s un show  de grans èxits d’Aerosmith es quelcom que no et perdonaràs mai a la vida. La setmana era d’aquelles que s’anuncien com fantàstica, feia tres dies que al mateix lloc havia anat a veure Kiss, uns altres clàssics, es pot demanar més?. Igual que l’anterior, cau el teló negre amb el logo d’Aerosmith, arrenquen amb Love In An Elevator, i esclata la bogeria, amb un rosari de hits demolidor un darrera l’altre, ESPECTACULAR. Arribats a mig concert,  sorpresa, un mini set de blues amb Stop Messin’ Around i Baby Please Don’t Go on tota la banda disfuten com un nens amb caramels. Amb I Don’t Want To Miss A Thing i les imatges de Liv Tyler de fons allò es l’èxtasi, el Sweet Emotion desemboca en una bacanal en la que Tyler sembla posseït per l'esperit de Robert Johnson, es folla els amplis, i balla com un xaman posseït per l’esperit dels seus ancestres. És absolutament impagable estar veient un show d'aquells que recordes durant anys, on totes les cançons són autèntiques bombes. Amb tots els ingredients per un concert imborrable , parlaments, el Palau rendit, aplaudiments amb els oeeh oeeh de rigor, balls desenfrenats d'un cantant posseïdor de la font de l’eterna joventut i guitarres de doble màstil. Història viva i messiànica.

Si em permeteu, una recomanació, si teniu l’ocasió de poder anar a un concert d’Aerosmith, no us el perdeu. Molt pocs, i quan dic pocs vull dir, nomes Rolling Stones, AC/DC, Bruce Springsteen, Kiss o Aerosmith tenen aquell nivell de concert demolidor.