Del camp a la terminal e1, i les feines que hi fem

El record més fort del primer dia que vaig arribar al port és pensar que no semblava que hi hagués tants refugiats com tenia entès. És un espectacle un xic Dantesc. No em mal interpreteu, veure fileres de tendes amb gent mal vivint al costat dels ferris i vaixells de mercaderies que hi arriben és una imatge molt potent. Suposo que m’havia imaginat fileres i fileres de tendes, i al port no és així. La seva enorme extensió, a peu es creua en una hora, facilita que no es produeixin imatges com aquesta. També recordo la forta presència policial, tant de la policia del port com de militars, uns equipats amb escuts antiabalots i els altres amb les seves armes. No és el què entendríem per un lloc acollidor.

Amb una extensió d’uns 35 km², el port de Piraeus és el 3r port del Meditarràni en quant a volum de mercaderies i el primer en volum de passatgers. N’arriben uns 40 milions cada any. Dividit en 12 terminals, els refugiats es troben principalment en les terminals e1 i e2, i l’espai que es troba entre aquestes dues. L’autoritat portuària, l’empresa pública que gestiona el port, ha cedit alguns edificis als voluntaris i ONGs perquè hi puguin realitzar la seva tasca. Aquestes dues terminals són les que queden més allunyades de l’entrada del port, les terminals en què menys ferris surten i, per tant, el racó per on menys trànsit de turistes hi ha. Casualitat? No ho sé.
 
La meva activitat aquests dies se centra en el camp de la terminal e1, un camp gestionat per voluntaris independents i petites organitzacions d’ajuda als refugiats. Aquí s’hi troben uns 2.000 refugiats dels 5.000 que són al port, agrupats principalment darrera l’edifici de la terminal i sota la poca ombra que proporciona la teulada de l’aparcament. Si bé és cert que hi ha una carpa de la Creu Roja i una altra d’ACNUR, l’agència de les nacions unides d’ajuda als refugiats, només les he vist obertes un dels quatre matins que hi porto, i a les tardes sempre són tancades. Així doncs, si el camp funciona, és bàsicament gràcies a la col.laboració desinteressada dels voluntaris, a les donacions que arriben d’arreu i a la feina que fan també els refugiats.  
 
Les tasques que fem els voluntaris són bàsicament de dos tipus: les físiques, i les lúdiques i de suport. Les primeres consisteixen bàsicament en descarregar els camions que arriben contínuament amb donacions, i traslladar i organitzar el material dins dels contenidors. La gran part de donacions són menjar, però també hi ha una gran quantitat de roba, bolquers i productes sanitaris de tot tipus. Les tasques lúdiques i de suport són més agraïdes. En un camp amb 2.000 persones, de les quals moltes són infants, es fa necessari disposar d’espais on els nens puguin seguir endavant amb la seva educació, espais on puguin jugar, i llocs on les persones puguin solucionar els problemes amb què es troben. Al final, però, si bé la gent se situa inicialment on més còmode se sent, tots acabem fent de tot. És bastant normal veure com els voluntaris que fan les activitats més lúdiques els matins i tardes, ajuden a fer el repartiment del menjar als migdies, o veure com algun voluntari, cansat de descarregar camions, descansa tot fent un partit de futbol o deixant-se pintar la cara pels nens del camp.
 
Una menció especial es mereix la col.laboració dels refugiats. Sense ells no seria possible que res d’això funcionés. Els trobes en totes les cadenes humanes que es fan per descarregar els camions, fent de professors, afegint-se als jocs amb la mainada i fent de traductors pels voluntaris. Són persones que s’han quedat sense casa i futur, però que disposen de mòbils amb connexió a internet, que estan al dia de les notícies (vaig ser la riota del camp quan el Barça va perdre contra el Madrid), amb estudis i amb un anglès molt millor que la majoria de nosaltres. Persones forçades a marxar de casa seva a base de bombes, deixant enrere el seu present, en busca d’un futur a casa nostra.