La mateixa nit de Nadal

La Mare de Déu va perdre el nen.

Era la vigília de Nadal i ella demanava almoina a la sortida d'uns grans magatzems. La gent que entrava i sortia carregada de bosses i paquets l'empenyien, la feien anar d'un cantó a l'altre, sense adonar-se'n, inconscients, pensant només en arribar a casa a temps de poder sopar amb la família i celebrar el natalici d'un nen que havia de tornar a néixer aquella nit.

Un vigilant la feia allunyar de la porta cada vegada que, a parer d'ell, ella s'hi acostava massa. I una parella de la Urbana li va demanar els papers amenaçant-la.

Va sentir una punxada molt forta al ventre: l'hora del part arribava i la seva musculatura abdominal començava a contreure's avisant-la.

El trànsit de gent seguia sacsejant-la mentre ella es cargolava. Però era - semblava ser- invisible i ningú l'ajudava.

Una veu metàl·lica va anunciar, a l'interior de la botiga, que era l'hora de tancar i que tothom anés fent via. Es quedaria al carrer i la nit era freda i gelada.

Com un eixam, aquella massa humana va sortir i va desaparèixer, inquieta, nerviosa, cap a la sincera o impostada felicitat de la llar, tant se val. I ella, desesperada, va aprofitar una badada del guarda jurat per ficar-se a dins i procurar-se un abrigall.

Mentre buscava el lloc, una escalfor líquida li va baixar cames avall: ja s'acostava.

Els empleats sortien, com els clients un moment abans, cames ajudeu-me sense mirar enrere. I el vigilant de l'entrada també va marxar quan el seu relleu, a aquella hora, va arribar. Tothom anava a la seva i ningú la veia.

Els llums s'anaven apagant per fases i només va quedar encès un magnífic arbre de Nadal que, carregat de regals buits i caramels, era al centre de l'estança. Atreta per aquest caliu de mentida, es va arrecerar sota l’avet i es disposà.

Les contraccions s'acceleraven i eren més fortes cada vegada. Sentia com es dilatava i les llàgrimes de dolor i felicitat se li barrejaven a les galtes.

Un rellotge va tocar els quarts... quatre quarts... mitja nit. I per fer l'última empenta es va agafar al brancatge d'aquell arbre que no era de veritat i, amb l'estirada, un allau fatal de paquets de coloraines i llaços estarrufats la va deixar totalment colgada...
I la Mare de Déu va perdre el nen, abans de néixer,

la mateixa nit de Nadal.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.