Rajoy pot controlar el Govern si no va impedir l'1-O? Cinc claus per a una setmana decisiva

L'1 d'octubre van votar 2,28 milions de persones, una xifra que no inclou les milers de paperetes "segrestades" per l'acció policial. La participació substancial que va aconseguir el referèndum, malgrat la repressió aplicada per la Guàrdia Civil i la policia espanyola, demostra fins a quin punt l'Estat té dificultats per silenciar la veu de la ciutadania per la via de la força malgrat els propòsits que no se celebrés. L'1 d'octubre va gestar-se de forma clandestina, per esquivar la fiscalització de les autoritats estatals, i representa l'exemple més rellevant de la complexitat que implica controlar el territori i l'autogovern des de 500 quilòmetres de distància. Si Mariano Rajoy no va ser capaç d'impedir el referèndum -tot i haver assegurat en repetides ocasions que no se celebraria-, com podrà controlar una administració tan gran com la de la Generalitat?

L'aplicació de l'article 155 de la Constitució -activat per "restaurar la legalitat constitucional", com argumenten la Moncloa i bona part dels altaveus mediàtics de Madrid- no resulta tan senzilla com el govern espanyol exposa. Si el Senat valida les mesures proposades per l'executiu del PP, l'Estat desembarcarà a Catalunya: destituirà Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els consellers; i prendrà el control de les finances, el cos de funcionaris, els Mossos d'Esquadra i els mitjans de comunicació públics. Això és el que està establert sobre el paper. Però és viable la intervenció absoluta de l'Estat? Té capacitat per accedir a tots els racons de l'administració catalana sense trobar obstacles? Aquestes són cinc claus per perfilar una setmana decisiva per al futur de Catalunya.

1. La complexitat del 155: alinear els funcionaris

Carles Puigdemont té decidir aixecar divendres al Parlament la suspensió de la declaració d'independència. Ho farà en paral·lel a l'aplicació, per part del Senat i amb tota la severitat possible, de l'article 155 de la Constitució, que sobre el paper donaria el control total del Govern i el Parlament a l'executiu espanyol. L'independentisme haurà de decidir com desobeeix, però el cert és que en tindria prou amb la passivitat de l'administració catalana per fer embarrancar Rajoy. En el millor dels casos, el govern espanyol hauria de trobar centenars d'alts càrrecs per nomenar. Una sortida dels consellers implicarà, lògicament, la dels seus equips de confiança -si no són directament cessats- i també la dels secretaris generals i els directors generals de les conselleries. I la previsió és convocar eleccions en pocs mesos. Si en fossin sis, però, com pretén el PP, el nou executiu trigaria 8 mesos en posar-se en marxa. Serien 8 mesos en què pràcticament no es podrien prendre decisions i caldria que el PP, que a les eleccions del 27-S va treure poc més del 8% dels vots, trobés complicitats per aquest període de temps entre els alts funcionaris de la Generalitat i persones que assumissin la responsabilitat política en un context de tensió i manca de legitimitat.

Sembla difícil que Rajoy (que ja ha recorregut a les amenaces de les suspensions de feina i sou als funcionaris) es pugui fer amb el control efectius dels Mossos, fer canvis de fons a l'escola catalana o els mitjans públics. Sí que podrà, en canvi, tancar l'aixeta al pagament de subvencions, frenar contractacions o despeses. No hi haurà qui les autoritzi i, com passa des de la intervenció de les finances, els pagaments els validarà el ministeri d'Hisenda, també en el cas de les partides compromeses. En el cas de la policia, podrà donar protagonisme a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia, i apartar els Mossos d'algunes tasques, però no podran cobrir el territori si no intervenen la policia catalana, que té 17.000 agents.

Intervenir TV3 i Catalunya Ràdio és una opció molt remota perquè caldria fulminar lleis del Parlament, que és qui les controla

Una altra pedra de toc són alguns organismes públics i, singularment, els mitjans, una de les dèries de l'unionisme. Els treballadors de TV3, de Catalunya Ràdio i de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) ja s'han posicionat en contra de la intervenció i estan disposats a desobeir. L'ACN és governamental i el govern espanyol en pot cessar el consell d'administració i decidir, però amb la CCMA (TV3 i Catalunya Ràdio) ho té més difícil. La Corporació la finança el Govern, però l'administra el Parlament, que en nomena el consell de govern. Abans de fer canvis a la graella, a les redaccions o a la direcció, caldria passar pel Parlament, on Rajoy no pot alterar les majories i Ciutadans, PSC i PP són minoria, per canviar-ne la llei per dissoldre el consell i governamentalitzar-la. Els mitjans públics es poden escanyar financerament però no intervenir tan fàcilment a no ser que la pèrdua d'atribucions del Parlament dugui associada una arbitrarietat total.

 
2. No hi haurà eleccions sense declaració d'independència prèvia

Jordi Turull, conseller de la Presidència i portaveu, deia aquest diumenge a RAC1 que convocar unes noves eleccions "no està damunt de la taula". Segurament és cert, però també ho és que aquesta potestat -que fins divendres estarà legalment en mans de Puigdemont i a partir de dissabte en les de Rajoy- s'ha valorat exercir abans que s'apliqui la suspensió de l'autonomia. En tot cas, al Govern hi ha consens a l'entorn de la consigna -i l'aplicació d'un article 155 de màxims l'ha reforçat- que més val desobeir i resistir amb una lluita de legitimitats per fer efectiva la independència o forçar una negociació d'igual a igual, si pot ser amb mediació internacional, que no pas convocar eleccions sense més. Els comicis impulsats per Puigdemont serien legals i, possiblement, permetrien alliberar pressió legal sobre el Govern, però l'independentisme hi concorreria amb dos fracassos: no hauria convertit en vinculant el referèndum (el resultat no s'hauria aplicat) i tindria dificultats per fer creïble un projecte que proclamés la independència i garantís un referèndum pactat o unilateral.

Al Govern s'ha instal·lat que desobeir i resistir és l'única sortida per fer efectiva la independència o negociar

L'única possibilitat de convocar eleccions passa, en qualsevol cas, per haver proclamat abans la independència. Seria la forma de demanar als ciutadans que ratifiquessin, de nou a les urnes (i amb les "garanties" de la legalitat espanyola), l'1-O i la declaració. És el que reclamen sectors del PDECat. Aquesta via genera, però, alguns dubtes: es podrien presentar els independentistes i, en cas de fer-ho, sota quin format? Junts (ERC i la CUP no ho volen), separats, amb una llista paraigua? Quin paper jugarien els "comuns", que el 27-S van impedir que tant independentistes com sobiranistes passessin del 50%? Tot això en el cas que les eleccions les convoqui Puigdemont. Si les convoca Rajoy, el que es posarà damunt la taula serà boicotejar-les a nivell polític (si PDECat, ERC, "comuns" i la CUP no es presenten la participació seria molt baixa) i logístic (sense la col·laboració dels ajuntaments -i l'independentisme en governa més de 700- és impossible organitzar-les). Un cop més el control del territori pot ser clau.   

3. La ciutadania, mobilitzada si vol un estat propi

Més de 450.000 persones van participar aquest dissabte en una manifestació al centre de Barcelona per exigir l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, una marxa que també va servir de denúncia a l'intent de supressió de l'autogovern aplicat pe l'executiu del PP. El sobiranisme ha demostrat àmpliament la capacitat que té per mobilitzar-se, una musculatura que ha acompanyat en els darrers set anys els passos fets pel Govern i les forces parlamentàries. La xarxa ciutadana també va fer possible l'1 d'octubre i no sembla disposada a claudicar davant de la intervenció de les institucions catalanes.

Les entitats poden tenir un paper clau per fer encara més impracticable l'aplicació del 155

De la mateixa manera que després del referèndum es va visualitzar una àmplia majoria que rebutjava la repressió policial, no són descartables noves mobilitzacions que orientin els lemes cap a la protecció de l'autogovern i l'aplicació del mandat de l'1 d'octubre. L'aturada de país convocada dos dies després del referèndum es podria repetir en les pròximes dates si l'Estat rep el vistiplau del Senat per prendre el comandament de la Generalitat. Entitats i sindicats ja han estudiat noves propostes de vaga general. El boicot del carrer al 155 podria ser el principal obstacle amb el qual topi l'executiu espanyol. "Les institucions som nosaltres", afirmava aquest dissabte Marcel Mauri, portaveu d'Òmnium, en els parlaments de la manifestació a Barcelona. El sobiranisme no està disposat a assumir com a legítim un govern imposat.
 
4. Europa i el setge a Catalunya

Si el carrer és la cara, la posició dels grans estats europeus és, per ara, la creu. Espanya té sòlids suports al club d'estats que és la UE i la seva diplomàcia fa temps que fa feina per curtcircuitar les complicitats amb el govern de Junts pel Sí, que sí que ha fet forat en les opinions públiques. És cert, però, que en els darrers temps molts països han demanat que, a més del respecte a la llei, es discorri pel camí pel diàleg (Rajoy no en vol ni sentir a parlar) i de l'ús proporcionat de la força. Jean-Claude Juncker, Donald Tusk i Antonio Tajani, presidents de la Comissió, el Consell i el Parlament, i conservadors tots tres, donen suport a Rajoy (de forma oportuna els van premiar divendres) i només estats petits o mitjans, com Eslovènia, Bèlgica o Luxemburg, avalen obertament una mediació. És un pas (de moviments soterrats n'hi ha més encara que Rajoy evita atendre'ls) i el Govern haurà de mirar de rendibilitzar haver guardat al calaix la DUI el dia 10 (li ho van demanar interlocutors europeus) i la negativa de Madrid al diàleg per fer més grans -i efectives- les escletxes.

El Govern confia que declarar-se independent i algunes accions relacionades amb l'economia forcin Europa a passar de les paraules als fets

L'independentisme confia que, possibles accions que amenacin de col·lapsar l'economia espanyola, i haver declarat la independència augmentin la tensió i, davant el risc d'inestabilitat, hi hagi algun tipus d'intervenció entre Espanya i una Catalunya que haurà actuat com a subjecte polític.
 
5. PSC i "comuns", interpel·lats per l'atac a l'autogovern 

Avui queda molt lluny aquell missatge de Miquel Iceta que es va convertir en viral: "Pedro, deslliura'ns de Rajoy". El primer secretari dels socialistes catalans fa equilibris per evitar l'erosió del PSC després que el PSOE s'hagi alineat amb el PP per aplicar un 155 dur, que inclou substituir el Govern i buidar de competències el Parlament. La tèbia reacció d'Iceta a la decisió de Ferraz ja ha provocat les primeres conseqüències: Núria Parlon, que ha abandonat l'executiva de Pedro Sánchez, lliura un pols amb la direcció d'Iceta perquè els socialistes catalans no donin suport a la supressió de l'autogovern. Jordi Ballart i Josep Mayoral, alcaldes de Terrassa i Granollers, respectivament, són del mateix parer.

La incomoditat dels quadres del PSC és manifesta. El 155 pot passar factura al poder municipal que ara ostenten. Els socialistes comparteixen govern amb els "comuns" a Barcelona, són crossa del PDECat a Sant Cugat i Girona (en aquest darrer cas els neoconvergents no es plantegen trencar-hi), i lideren els ajuntaments de Tarragona i Lleida, on continuaran ostentant l'alcaldia. A la capital catalana, Ada Colau ja ha advertit Jaume Collboni que el suport al 155 és "incomprensible". Barcelona en Comú ha convocat dimarts una reunió de la coordinadora i del grup municipal per obrir el debat sobre el futur del pacte amb el PSC, tot i que ara mateix les paraules de Colau només s'interpreten com una mesura de pressió. 

Els "comuns" van formar part del bloc sobiranista de l'1-O i ara contra el 155, però el dubte és si acompanyaran un procés de ruptura

I els "comuns", com reaccionaran si es concreta la liquidació de l'autogovern? L'independentisme els interpel·la per sumar-los, del tot, a un front sobiranista ampli, que tingui com a denominador comú la defensa de les institucions catalanes i l'alliberament dels presos polítics. Un gran bloc com el que defensava la celebració del referèndum. Ada Colau i Xavier Domènech van ser aquest dissabte a la manifestació de Barcelona que reclamava l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, tot i que l'alcaldessa no va aparèixer a la capçalera de la marxa, al costat de Puigdemont. Com avançava NacióDigital, els "comuns" reclamen un nou front constituent per aturar l'ofensiva de l’Estat. El partit liderat per Domènech proposa a l'independentisme sumar esforços entorn a la Taula per la Democràcia sense convocar eleccions.

Colau ha equiparat, en els darreres dies, l'error que suposaria tant l'aplicació del 155 com una declaració d'independència. Modularà aquesta posició després que la Moncloa hagi tirat per dret tot i les peticions de diàleg de la Generalitat? Acceptaria incloure dirigents dels "comuns" en una llista unitària que reclamés amnistia i un referèndum pactat en cas de convocatòria electoral? Acaba una setmana de gran transcendència i n'arrenca una altra decisiva.