Rory Gallagher

Rory Gallagher va néixer a Ballyshannon, a la República d'Irlanda, el 2 de Març de 1948, poc després tota la família es va traslladar a la ciutat de Cork on va viure bona part de la seva vida. De ben petit, als nou anys, va començar a aprendre a tocar la guitarra, una acústica que li havien regalat els seus pares, atret per la fascinació que sentia per les cançons que escoltava a la ràdio dels músics americans de rock i blues com Eddie Cochran, Buddy Holly i Muddy Waters entre d’altres. Sense professor, amb l'ajuda d'alguns llibres, Rory Gallagher va anar aprenent temes de folk, rock’n’roll i sobretot de blues, al mateix temps i amb aquestes influencies també aprendria a tocar l’harmònica i noves tècniques de tocar la guitarra com el slide (amb el pas dels anys i de manera autodidacta, també aprendria a tocar el saxo, el banjo, la mandolina, el baix i el sitar). Als deu anys ja participava en concursos per joves talents, als dotze anys ja sortia la seva fotografia a la portada del diari Evening Echo, havia guanyat un concurs de talents. Va ser aleshores, amb els diners del premi quan va comprar la seva primera guitarra elèctrica, es canvia el nom (el seu nom real era Liam) a Rory (Rory O´Connor era el nom de l'últim rei irlandès abans de la invasió anglesa de l’illa) i a l'any següent llegeix un anunci al The Cork Examiner en el què es buscava guitarrista per un grup musical, així va començar a tocar, amenitzant petites festes per Cork i els seus voltants amb The Fontana Showband. Als quinze, es va comprar la Fender Stratocaster, aquella tant desgastada amb la que surt en multitud de fotos, una Stratocaster del 61, de segona mà, li va costar 100 lliures esterlines (aleshores era una petita fortuna) i amb 16 anys ja tocava quatre nits a la setmana amb Fontana. La formació de Fontana Showband era, Rory Gallagher, guitarra solista, John Lehane, saxo, Eamon O´Sullivan, bateria, Declan O´Keeffe, guitarra rítmica, Oliver Tobin, baix i Bernard Tobin, trombó i més tard també saxo. 


Inicis

Al 1964, Rory va veure com els Beatles feien possible l’èxit de bandes que tocaven la seva pròpia música, i el Club Marquee de Londres obria les seves portes a aquestes noves  bandes. Va anar a Londres a veure als Rolling Stones, que ja havia vist l'any anterior a Cork, en aquesta època de canvis, Rory i la resta de Fontana es plantegen un canvi en el seu estil. En la seva visita a Espanya, toquen a la base aèria militar nord-americana de Torrejón durant sis setmanes, anaven vestits com els Beatles i fins i tot tocaven diversos temes d'ells. En aquest moment és quan Rory comença a pensar d’abandonar l'orquestra en veure que els militars els demanaven les cançons que a Ell realment li agradava tocar, només demanaven rock’n’roll i blues. Va pensar una nova formació, i amb els seus companys de Fontana, el bateria Johnny Campbell i el baixista Oliver Tobin, crea una nova banda en format power trio amb el nom de The Impact, marxen a Hamburg i recorren tots els clubs en els que poden tocar. La resta de l'orquestra es van reorganitzar i van tornar a posar-se el nom de Fontana. 

Els dos àlbums amb Taste

Al 1966, Rory Gallagher decideix formar un nou power trio amb Norman Damery a la bateria i Eric Kitteringham al baix amb el nom de Taste, tocant temes propis a més de versions adaptades de clàssics del blues, amb presencia majoritària dels temes propis als covers en el seu repertori. Un gran risc, perquè tocant temes propis amb Taste, es cobrava molt menys que fent versions en una orquestra. Als inicis de Taste, cobraven 30 lliures esterlines per nit, actuant en infinitat de clubs sense massa èxit. El baixista de la Dave Glover Showband, George Jones, que anteriorment havia tocat amb The Monarchs Showband al costat de Van Morrison, va quedar impressionat i va parlar amb ells recomanant-los anar a Belfast. Van Morrison i els Them havien convertit al públic de Belfast en fanàtics del Rythm & Blues. Taste reben una invitació per tocar al Maritime Hotel de Belfast, un antic saló de ball convertit en un club de Rythm & Blues, on acaben aconseguint ser fixes, cridant l’atenció de tothom. Entre aquests es trobava Eddie Kennedy, que els veu tocar al Rado Club a Belfast, un local en el que eren socis amb un tal Solomon, i que amb el seu germà controlaven la distribució de discos del nord d'Irlanda, a mes de propietaris d’un segell discogràfic. Kennedy tenia contactes a Londres, entre ells, l’empresa Nems, propietat de Brian Epstein (mànager dels  Beatles) i Robert Stigwood (representant de Cream). Amb aquest currículum, a Kennedy li va resultar fàcil ser manager de Taste. Al principi, el nou manager els  aconsegueix molts concerts, fent de teloners d'importants bandes del moment, com Cream, els Fleetwood Mac de Peter Green o els Bluesbreakers de John Mayall (amb el desprès Stone, Mick Taylor a la guitarra). Al 1968, Kennedy aconsegueix un contracte amb Polydor per gravar un disc, però exigeix que es canviï la secció rítmica, Rory discrepa, però accepta davant el talent dels nous membres (el bateria John Wilson i el baixista Richard McCracken) i l'oportunitat de gravar. 

Així neix el primer àlbum de títol homònim, Taste (1969), la banda es trasllada a Londres, on es fa un lloc en el famós Club Marquee, queden una mica eclipsats perquè en aquell moment hi ha John Mayall i d’altres que acaparen l'èxit i l'atenció d’una joventut que descobria el bon blues. Marxen a Hamburg on arrasen, per tornar de nou a Londres, on aquesta vegada sí, queden meravellats amb aquesta nova banda de blues. Comencen una gira per Nord Amèrica amb Blind Faith però la gira, planejada més com unes vacances del seu mànager, és un fracàs. De tornada a Europa, la fama els precedeix a tots els llocs on van, si be el primer àlbum Taste no aconsegueix brillar, el segon On The Boards (1970) deixa muts als crítics, que ja qualifiquen a Rory com un dels millors guitarristes del moment. Però quan ja estan enfilats a l'èxit, les tensions provocades per Kennedy, el seu mànager, enfrontant a Rory d'una banda i a John i Richard per l'altra fan forat, i al 1970, després de brillar amb llum pròpia al Festival de l’Illa de Wight, la banda es desfà, amb innombrables denúncies per ambdues parts. Passaria molt temps abans que els membres de la banda descobrissin que el seu mànager els havia estafat, quedant-se la majoria dels diners i els drets d'autor. Rory, defraudat i desolat, porta l'assumpte als tribunals (igual que els seus companys) i emprèn la seva carrera en solitari.

Rory en solitari

A finals de 1970, Rory comença a buscar els membres pel seu nou projecte, tant de la part musical com de l'econòmica i de contractació, recluta al joveníssim Gerry McAvoy al baix, Wilgar Campbell a la bateria (tots dos eren membres d'una banda que havia estat telonera de Taste) i Vincent Crane al piano, posant al seu germà Noel, que fins al moment havia estat road manager de Taste, com manager de la que s’anomenaria Rory Gallagher`s Band.

Grava el primer àlbum en solitari, l’homònim Rory Gallagher (1971), encara amb clares influencies de Taste, col•labora en els discos de Muddy Watters, London Sessions i Mike Vernon, Bring It Back Home, i abans que acabi l'any, s'edita el seu segon disc, Deuce (1971), amb el que deixa enrere les influències anteriors. Amb dos àlbums editats (Rory havia jurat no tornar a tocar res del que havia fet amb Taste), el trio comença a girar per Europa sense parar. L'èxit és tal que l'àlbum en directe resultant d'aquesta gira, Live In Europe (1972) arriba a disc d'or. Hi ha una anècdota, i és que la seva discogràfica, Polydor, va extreure el tema Going To My Home Town i el va editar fent-lo una mica més curt, amb la intenció de treure’l com single. Els directius estaven convençuts que aquest tema suposaria el hit definitiu a les llistes USA i que seria el boom de Rory Gallagher com estrella del rock en aquell país. Segons explica el seu germà i manager, Donald Gallagher, “un d'aquests executius es va presentar amb el tema editat davant ells, i en explicar les seves intencions, Rory va tenir una reacció que el l’home no esperava, un cabreig monumental, negant-se en rodó a publicar cap cançó en format de single, i molt molest a més per haver editat aquest tema, que havia de quedar tal com es va gravar originalment. Donald encara recorda aquell paio tant mudat, desesperat mentre literalment era expulsat d’allà, posant cara d'incredulitat i repetint, però Rory, això serà número 1 a USA!”. Aquesta decisió podria haver suposat un canvi radical a la carrera de Rory Gallagher.

La popularitat de Rory, gràcies als seus espectaculars concerts creix cada vegada més, la revista Melody Maker l’anomena guitarrista de l'any per davant d’Eric Clapton i Alvin Lee al 1971 i 1972. Desprès de les gires s’agafa un descans, col•laborant amb Muddy Waters i amb d’altres estrelles britànics del R&B.

Rory Gallagher - Going To My Hometown

L’àlbum Blueprint (1973) apareix amb canvis a la formació.  Rory havia acomiadat a Wilgar Campbell, els substituts, procedents de la banda Killing Floor eren Rod DeAth a la bateria, i el teclista Lou Martin que a partir d’aleshores serà un fix a la banda pel seu increïble domini de tot tipus de teclats.

Segons explica Lou Martin, “Blueprint es va fer amb presses. La nostra discogràfica, Polydor, volia un àlbum al mercat per a any nou, i estàvem a novembre. No hi havia res com el tour que acabàvem de fer per mantenir a la banda en forma. I ho estàvem. Així que, el disc havia fer-se en dues setmanes. Això vol dir, gravar, mesclar i editar, tot el procés. Amb una gira per després de Nadal. Només vam tenir un dia i mig de descans. Anàvem a l'estudi de Polydor a la nit i tocàvem tots els temes, va haver-hi molt poc temps per assajar". 


Tatoo (1973)
 
Aquest mateix any, 1973, a més de no parar de tocar per tot el planeta, Rory Gallagher col•labora amb Jerry Lee Lewis en el seu disc The Session popularment conegut com  London Sessions, arrasa al Festival de Reading i acaba l'any amb la gravació d'un nou àlbum, el genial Tatoo (1973), obra mestra i disc imprescindible per qualsevol fan del blues rock, amb joies com Tattoo'd Lady, Cradle Rock, Who's That Coming o A Million Milers Away. Amb Tatoo al mercat, comença per Nadal el seu Irish Tour, amb concerts per tot el país, destacant els de Belfast (Nadal), Cork (Any Nou) i Dublín (Reis), que es convertirien en habituals al llarg de la vida de Rory Gallagher i que el director Tony Palmer va filmar aquell any en el que seria un documental de títol homònim. Amb la base dels concerts de la gira del Tatoo, s'edita el doble disc en directe Irish Tour ´74, el disc probablement més famós de Rory i segurament també el més aclamat. Les gires segueixen, però en una pausa, Muddy Waters el reclama de nou per un altre àlbum de col•laboracions, The London Muddy Waters Sessions. 

Rory Gallagher - Tattoo'd Lady

Rory Gallagher - A Million Miles Away

Rory Gallagher - Cradle Rock

Al 1975 els Rolling Stones el trien per substituir Mick Taylor, però Rory s’agafa les sessions de Rotterdam com una Jam Session i nomes marxar d‘Holanda (acaben  contractant Ronnie Wood) comença una gira mundial que el portarà al Japó, USA, Austràlia, Nova Zelanda i Canada. Edita Against The Grain (1975), tot i no ser tant aclamat com els anteriors, aquest àlbum va ser el primer  en rebre bones crítiques als mitjans d'Estats Units, això que Rory ja portava la barbaritat de vint gires per USA, els mitjans fins al moment no havien parat massa atenció, decantant-se més per un altre tipus de músics britànics com Eric Clapton o Alvin Lee. En aquests moments, Rory es troba en l’època daurada de la seva carrera, és ja un artista mundialment reconegut, amb tours mundials multitudinaris i un gran èxit de vendes amb els seus dos àlbums anteriors. 

El següent àlbum, Calling Card (1976), considerat com un dels seus millors discos, està produït pel baixista de Deep Purple, Roger Glover, hi ha un acostament al so hard rock i el porta altra vegada a una nova gira, una de les més extenses de la seva carrera degut a l’èxit de l’àlbum. Es troba al Festival de Jazz de Montreux amb Albert King, que el convida a tocar amb ell en el seu concert i es publicaria més endavant com Albert King Live.

Al 1978, Rory decideix fer un canvi radical, desfà la seva banda, fitxa a Ted Mc Kenna per substituir a Rod DeAth a la bateria, prescindeix de Lou Martin, al ser material hard rock considera que no hi ha cabuda pels teclats, manté a Jerry McAvoy al baix per tornar al format power trio i Rory crea el seu disc més allunyat del blues. Photo Finish (1978), gravat finalment a Alemanya va ser una evolució lògica en l'estil de Rory Gallagher que va fer que a la seva legió de fans s'unissin fins i tot els que es limitaven a escoltar hard rock o heavy metal. Photo Finish és un àlbum contundent, on els temes  són una descàrrega directa de riffs potents i electritzants, Shin Kicker, The Last Of The Independants i la potentíssima Shadow Play en son bona mostra.


Stage Struck (1980)

Edita Top Priority (1979) i un altre àlbum en directe, Stage Struck (1980), que ve a ser uns grans èxits dels tres discos anteriors, la seva etapa més hard roquera, rock en estat pur, només rock. Rory Gallagher quan més disfrutava era a l’escenari, ho donava tot i aquesta gravació és una bona prova d'això, és un directe impressionant, imprescindible, al meu parer el millor, perquè capta perfectament en només un disc l'essència i l'esperit d'aquest guitarrista excepcional, que a més es trobava en un dels seus millors moments creatius. Obra mestra!.

Rory Gallagher – Shin Kicker

Rory Gallagher - Shadow Play

Rory Gallagher – Moonchild

Rory Gallagher - Last Of The Independents

Rory Gallagher - Bad Penny

Aquest és un concert en que es pot veure, en un dels millors moments de la seva carrera el domini absolut de Rory de la seva Stratocaster i de totes les altres guitarres del seu arsenal, va ser editat amb DVD i segons la premsa especialitzada és un dels millors (si es que algun era millor que l’altre, perquè tots eren brutals). En els bisos fan una Jam Session amb el també desaparegut i genial Frankie Miller.

Rory Gallagher Rockpalast At Maifestspiele, Wiesbaden, Germany 05-06-1979 Full Concert

Setlist: Shinkicker, Last Of The Independents, Off The Handle, Bought And Sold, Shadow Play, A Million Miles Away, Hellcat, Out On The Western Plain, Too Much Alcohol, Goin' To My Hometown, Tattoo'd Lady, Secret Agent, Roberta. Encore Jam Session with Frankie Miller: Bullfrog Blues, Walkin' The Dog, Sea Cruise, Around And Around, Roll Over Beethoven.

Al principis de 1981, el bateria Ted Mckenna abandona la banda per formar part de la formació  d'un altre guitar heroe, Michael Schenker, el substitueix Brendan O’Neill. Amb O’Neill i el seu fidel Jerry McAvoy al baix grava Jinx (1982), un disc que, sense deixar de ser hard rock, respira essències de les seves velles arrels tot l’àlbum. Si ara l’escoltes, encara conserva la mateixa frescor, trenta cinc anys després de la seva publicació. El germà de Rory, Donald Gallagher explica que aquest disc és una miqueta autobiogràfic, algunes de les lletres fan referència a aspectes de la vida de Rory.
Les vendes dels seus discos ja no eren tan destacades com abans, però en els concerts de Rory sempre es penjava el cartell de Sold Out. Havia sortit de les llistes dels més venuts, però encara seguia inalterable la fama d’oferir concerts fabulosos. La seva reputació com guitarrista sempre es va considerar més que excel•lent, la prova està en què molts artistes volien la seva col•laboració pels arranjaments en els seus àlbums, tant amb guitarra elèctrica com acústica. Jinx el va tornar a col•locar a  les llistes després de tres anys sense publicar material nou d'estudi. Per això la gira del Jinx va ser molt llarga i al mateix temps la més multitudinària, amb quatre mesos consecutius als Estats Units omplint dues vegades el Madison Square Garden de Nova York, tres vegades el Rosemont Horizon de Chicago i dues vegades el The Spectrum de Filadèlfia, a més de destacats concerts de gran aforament d'aquest país.
Aquí us deixo un dels seus fabulosos concerts, desprès d’acabar quan surt a fer els bisos es munta una Jam Session espectacular amb Rory, David Lindley i Eric Burdon entre d’altres.

Rory Gallagher - Rockplast, Loreley, St. Goarshausen, Germany 08/28/82

Rory va ser un dels artistes de primera fila a creuar el Teló d'Acer al 1985. Un any després crea el seu propi segell, CAPO, complint així el somni de no veure's condicionat per una casa discogràfica. Edita un nou àlbum en el que torna a reivindicar el blues, Defender (1987), amb un so basat amb clares influències del chicago blues i alguns tocs del country blues, acompanyat d'un vídeo en el que toca Messin’ With The Kid, del concert que va oferir al Cork Opera House davant els seus conciutadans, tot i que aquest vídeo no va veure la llum fins al 1990, any en el que publica el seu últim àlbum d’estudi, Fresh Evidence (1990). 

Rory Gallagher - Messin' With The Kid Live At Cork City Hall

Travessant greus problemes amb l'alcohol, la banda l’abandona, i recluta nous membres, Jim Levaton, teclats, David Levy, baix i Richard Neuman, bateria. Al 1990 comença una nova gira mundial, que acaba a Nova York ja entrat el 91 amb uns concerts espectaculars. Els següents anys els dedica a inaugurar festivals i girar per Irlanda íntegrament. Dedicat en exclusiva als concerts en directe, intervencions a la  televisió i a col•laborar en els àlbums dels seus amics, Rory Gallagher arriba malalt a 1995. A finals dels vuitanta havia desenvolupat una greu aerofòbia (fòbia a volar) i per superar-ho va rebre una prescripció mèdica d'un fort sedant. Aquest medicament, amb el seu abusiu consum d'alcohol li va generar danys greus al fetge. Durant el seu últim concert el 10 de gener de 1995 als Països Baixos, la seva salut de sobte va empitjorar, tant que va haver de cancel•lar la resta de la gira. Els seus excessos amb l'alcohol van fer malbé el seu fetge, de tal manera que li van haver de trasplantar un de nou, amb èxit, però complicacions posteriors ocasionarien la mort de Rory el 14 de Juny de 1995 a l'edat de 47 anys. 

Un dels últims concerts de Rory, quatre mesos abans de morir el seu estat de salut ja era delicat, però Rory sempre ho donava tot, un geni i un dels més grans.

Rory Gallagher - Reitstadion Stuttgart, Germany - August 21, 1994

Multitud d'homenatges arreu del món en honor seu, s’ha posat el seu nom a carrers, biblioteques i col•legis, i artistes de fama internacional han reconegut el seu mèrit i influència, lamentant profundament la seva pèrdua. Rory Gallagher ha estat un dels pocs artistes de blues rock, que mai es va retirar, que mai va descansar en tota la seva carrera i que havia tocat a tots els racons del món. Cal assenyalar que mai es va casar i que no va tenir fills, per tant els drets de la seva música i el merchandising són propietat del seu germà petit Donald Gallagher, que ha remasteritzat i reeditat tots els discos de la seva carrera en solitari, també han estat publicats els àlbums pòstums BBC Sessions (1999), Wheels Within Wheels (2003) i Notes From San Francisco (2011) que fins ara és l'últim àlbum pòstum editat. Rory Gallagher ens va deixar, però la seva musica sempre seguirà present.